El talent made in Sabadell no passa desapercebut. Jordi Boixaderas, Mercè Martínez, Ramon Madaula o Rosa Renom són només alguns dels noms que configuren la punta de llança d’una comunitat d’intèrprets que s’ha forjat a Sabadell. El municipi és, des de fa dècades, planter d’actrius i actors que s’acaben projectant per tot el territori. Un talent del qual també beuen les generacions més joves, que cada vegada es professionalitzen abans i ràpidament es fan lloc entre produccions d’àmbit català i nacional.
Bona oferta formativa
Si bé en altres indrets el problema seria trobar un lloc on formar-se en la disciplina artística desitjada, a Sabadell el dilema és decidir-se per a quin lloc fer-ho. L’oferta formativa en cant, dansa, interpretació o música que ofereix la ciutat és inacabable. El municipi aglutina més d’un centenar d’entitats i associacions relacionades amb les arts escèniques, que vetllen per mantenir arrelada aquesta tradició històrica. A banda, amb els anys, l’oferta d’escoles relacionades amb les arts escèniques ha anat in crescendo a la ciutat, donat l’interès que detecten per part dels sabadellencs.
També a Barcelona, des de fa anys que es proporciona una formació exhaustiva que persegueix la màxima qualitat: “Abans estàvem a anys lluny del món anglosaxó, ara formem artistes capaços de dominar les tres disciplines (cant, dansa i interpretació). Quan aquestes persones piquen a la porta del món professional, automàticament entren en produccions”, sosté el regidor de Cultura, Carles de la Rosa.
“Hi ha una sèrie de generacions a qui se’ls ha inoculat el verí del teatre musical i de les arts escèniques”, il·lustra el regidor. El resultat és el panorama escènic que veiem a Sabadell a dia d’avui: una localitat amb una cartellera teatral canviant, extensa i incombustible. De fet, segons de la Rosa, “hi ha muntatges sabadellencs que no tenen res a envejar a produccions professionals i te’ls podries imaginar perfectament a Barcelona o a qualsevol altra cartellera”.
Els testimonis
Òscar Muñoz. 22 anys. Actualment, és part de l’elenc i alternant d’Eddie a ‘Mamma Mia’ al Teatro Rialto.
“Sabadell és una ciutat amb molt moviment escènic i al final el que et dóna taules és pujar a dalt d’un escenari; és igual si és un espectacle més humil o una gran producció, tot suma”. L’Òscar guarda amb pany i forrellat un bon record de quan era petit: “Amb només sis anys vaig pujar a dalt d’un escenari de la mà de la Joventut de la Faràndula”. L’espectacle El Món del Màgic d’Oz va ser la pujada de teló de tot el que vindria després: La Blancaneus, La Ventafocs, Els Pastorets… I també des de l’altra banda de l’equació. Un Òscar, ja més madur artísticament, va coreografiar musicals com Quedem o Alcem la Veu, o fins i tot dirigir el show On Broadway a l’històric Teatre del Sol. “Sabadell em va fer veure el respecte que se li ha de tenir a l’escenari, i també les hores de dedicació i esforç que requereix aixecar una producció”, sosté el sabadellenc.
“Mai m’hauria imaginat que estaria debutant a plena Gran Via de Madrid amb la platea plena cada nit. És una cosa impressionant”. Ara bé, “res és millor i res és pitjor”, indica Muñoz, “jo abans tenia la meva pròpia escola de dansa i impartia classes a l’escola Coco Comín, i també em guanyava la vida. Això no és menys que formar part d’un musical”, afegeix. El polifacètic artista relata que “la vocació ho és tot” en un món que canvia constantment i que és totalment imprevisible, com el del teatre musical.
“És un món dur. Treballes amb el cos i l’has de mantenir: moltes hores d’assaig, cuidar-se la veu o anar al gimnàs. És viure per a la feina”. “Ei, però no ho canviaria per res!”, conclou.
Júlia Saura. 23 anys. Actualment, és part de l’elenc i alternant de Zelda a ‘Cantando bajo la lluvia’ al Teatro Apolo.
“El ‘no’ és una gran part d’aquesta professió, això cal tenir-ho en compte”. La sabadellenca Júlia Saura va aterrar a la superproducció de la dupla Àngel Llàcer-Manu Guix, Cantando bajo la lluvia, ja amb experiència en l’àmbit professional, ja que venia d’estrenar-se a West Side Story a Barcelona. “Em sento cuidada i realitzada, així que estic molt agraïda pel que estic vivint aquests anys”, apunta Saura.
La sabadellenca també va estimular i cultivar la seva passió per a les arts escèniques a Sabadell. “No només és una ciutat amb molta cultura, també hi ha molt talent, en general”. Segons l’artista, el municipi té un gran compromís amb l’educació artística: “Des d’escoles petites a escoles més grans es promou la dansa i l’art. És un fet que adoro de Sabadell”.
Va posar-se per primera vegada davant del públic en un dels espectacles de l’escola d’arts escèniques, Teatre d’Insomni, que acumula un gran reguitzell de muntatges a la motxilla. “Quan no cantava, no actuava, ni ballava, allà va començar tot”.
Entre els seus plans hi ha el “no tenir cap pla en concret”. Saura prefereix aprendre i gaudir de l’experiència, “òbviament amb l’esperança de seguir en actiu”, però sense preocupacions. “És una professió inestable, en la qual poques vegades saps el que et vindrà”, diu, “potser hi ha temporades que encaixes i encadenes musicals l’un al darrere de l’altre, o no”. Saura, però, creu que “és important remarcar que la quantitat de musicals no et defineix com a professional”.
Pol Roselló. 22 anys. Actualment, és ‘swing’ a ‘Cantando bajo la lluvia’ al Teatro Apolo.
“Quan arribo a una nova producció i dic que sóc de Sabadell em diuen: ‘Ostres, un altre que ve d’allà!’” El Pol, tot i la seva edat, ja es mou amb molta desimboltura dins l’escena artística professional. Va donar-se a conèixer amb El Despertar de la Primavera al Teatre Victòria, va fer el salt a Madrid a cop de Golfus de Roma amb Carlos Latre i ara desplega les ales a Cantando bajo la lluvia al Teatro Apolo.
Havent fet també les primeres passes a la Joventut de la Faràndula —El Món del Màgic d’Oz, Ratatouille. El Petit Xef, La Bella i la Bèstia, etc.—, el sabadellenc assenyala el municipi com una ciutat “amb una cultura molt viva” i que ofereix múltiples possibilitats per a configurar l’instrument individual. “Aquí, m’he pogut formar en dansa, teatre, cant i música; hi ha moltíssima escola”, indica, “i entre allò amateur i allò professional, a vegades no hi ha tanta diferència”.
Roselló lamenta que “la cultura d’anar al teatre a Barcelona, no és la mateixa que a Madrid”, és per això que molts artistes busquen promocionar-se allà, on “hi ha més demanda i un circuit d’intèrprets i ballarins més obert”.
Preguntat per als seus plans de futur, assegura que “aquesta és una pregunta prohibida”. “Seguiré fent càstings i estaré en formació continuada”, narra, “una de les pors d’aquesta professió és que és temporal, i vas veient com s’acosta el precipici”. Roselló, però, és optimista: “et fa viure al màxim el present!”.
