Per Eduard Miret i Pérez, llicenciat en Història
De l’alta edat mitjana fins al segle IX
Des dels primers assaigs en el període neolític, l’agricultura es va estenent lentament, de forma empírica, des de la Xina cap al Creixent Fèrtil (antic Egipte, el Llevant i Mesopotàmia), i no enregistrarà cap avenç que puguem qualificar de revolucionari, a part de la mateixa revolució neolítica, fins al món clàssic.
Del 400 aC fins al 300 dC, autors com per exemple Hesíode, Xenofont i Teofrast a Grècia; Marc Porci, Cató i Virgili a Roma, o el fenici Magó signarien els primers tractats coneguts sobre l’agricultura i la producció i organització dels sistemes de conreu1.
Pel que fa a casa nostra, cap al coure final (edat del coure), l’explotació agrícola de base fonamentalment cerealista, d’oli i de vinya primigènia es mantindrà força estable des de la cultura dels sepulcres de fossa, també anomenada «civilització dels primers pagesos del pla», els quals comencen el conreu sistemàtic dels camps, fins a la revolució de l’edat del ferro, que produirà un seguit d’intercanvis culturals entre el component indígena i l’indoeuropeu i que generarà l’anomenada civilització ibera2.
Ciutadella de Calafell (Calafellvalo, Flickr 2011).
Els ibers perfeccionarien la indústria del ferro desenvolupant un seguit d’eines com les primeres relles simples (ultra l’invent del molí rotatori manual que, per la seva millor funcionalitat, facilità i incrementà la molta del blat), molt similars a les que fem servir avui dia3, una vertadera revolució que facilità les tasques del camp i va permetre incrementar la producció i proporcionar excedents, com demostren les nou sitges trobades en construir la trinxera del tram dels FGC, on hi hauria l’antic port iber de Montjuïc, o les setze de l’esplanada de l’actual estadi Lluís Companys, amb fondàries de fins a 5 metres i capacitats d’entre 4.500 i 100.000 litres (100 m3)4.
Arribats grecs i romans, es trobaran una civilització perfectament organitzada, que gaudeix d’una potent administració, amb un sistema productiu efectiu i eficaç, capaç de centralitzar i comercialitzar els excedents, primer a nivell dels oppidum5, després amb els fenicis i, posteriorment, incrementant les exportacions, amb grecs i romans.
El balanç que podem fer, des del punt de vista agrícola, de la romanització, seria un conjunt de clarobscurs, però no és el lloc d’analitzar-ho amb detall, ja que ens duria molt lluny del nostre objectiu. Cal dir, però, que no van produir canvis significatius generalitzats en els sistemes productius ibers. Per exemple, la tan anomenada arada romana com a innovació resulta que tampoc no ho fou tant, puix que ja es documenta cap al 550-400 aC, i el món iber la usava recobrint-ne la zona d’atac amb ferro i, quan el territori ho permetia, tirada per bous. D’antuvi difosa per tota la Mediterrània, el seu ús i forma bàsics, en aquest àmbit geogràfic, perdurarà fins a mitjans del segle XX.
Amb tot, la importància del sistema organitzatiu de la producció agrària romana no es verificarà fins a finals del segle II i primers del segle I aC. La seva influència més significativa es concretà en la introducció sistematitzada del regadiu amb sèquies, on el terreny ho permetia, o fent aqüeductes; sistemes intensius de producció en latifundis «industrials» mitjançant l’ús de premses de grans dimensions per a vi i per a oli per al comerç, que complementarien la tradicional producció ibera de cereal i vinya, en un territori amb una població, endèmicament, dispersa que permetria posar en explotació zones abans ermes articulades a redós de les vil·les: masos de grans dimensions treballats principalment per mà d’obra esclava, però també per un bon nombre d’ibers lliures5.
Es documenta en aquest moment una veritable primera modificació del medi natural en ser atorgats lots de terra als legionaris com a premi de jubilació després de les guerres càntabres.
Des de la revolució neolítica, l’efecte antròpic damunt el medi havia sigut mínim, i podríem dir que l’home s’integrava perfectament en el medi respectant-lo. No n’extreia més del que li calia i amb tot va començar a tenir excedents que usà per a llavor i comerç. Aquest règim d’explotació es mantingué durant mil·lennis, de tal manera que els ibers, tot i les millores observades, seguiren la mateixa línia de relació, avui en diríem sostenible, amb el medi.
La colonització romana, però, consistí a artigar erms, activar l’aprofitament sistemàtic del bosc i promoure la construcció de grans infraestructures i vil·les, que acabarien absorbint en molts casos les parcel·les dels colons en pro, com ja hem dit, de la producció intensiva, industrial.
Vil·la romana de Centcelles (Calafellvalo, Flickr 2016).
Contextualització
Amb la desintegració de l’Imperi romà, debutaran els visigots, el govern electiu i administració dels quals, sobretot pel que fa a l’agricultura, no tindrà una excessiva influència en les nostres latituds, car la seva administració no tenia un poder efectiu gaire més enllà de les capitals i viles on tenien presència física, quedant-ne al marge les grans porcions de territori, erms, despoblats o en mans de la població iberoromana6, que no se sentia gaire concernida pels nous amos i seguien vivint el seu dia a dia. Així i tot, la llei goda anava calant de mica en mica en la població a través del Liber Iudiciorum, molt rellevant en qüestions civils com l’accés a la terra, l’herència i la propietat. No ens n’hem d’estranyar, perquè el Liber no deixava de ser una compilació de la llei romana adaptada al món got i, per tant, útil als nadius que ja hi estaven avesats7.
Més endavant, després de l’ensulsiada gòtica, les invasions àrabs, que es produïren en molt poc temps, foren més aviat un passeig que no trobà cap mena d’oposició, o quasi. La irrupció àrab sí que tingué un fort impacte, per l’extensió i per la intensitat que assolí. La seva ràpida expansió (en només set anys dominà tot el territori peninsular) s’explicaria més per les conversions de la població autòctona, atreta per un sistema administratiu i de llibertats més atractiu, que no pas per la força de les armes. Qui no es volia convertir amb pagar l’impost religiós ja ho tenia arreglat i això era vàlid tant per a cristians com per a jueus com per a indecisos. La majoria de la població a pagès va tenir lliure accés a la propietat de la terra, que parcel·laria els grans latifundis romans, i als beneficis dels seus fruits.
Els àrabs perfeccionaran l’einam agrícola manual i el regadiu, i introduiran l’arròs, els datilers, la morera, el taronger, el cotó i l’horticultura, que tot i la seva importància al País Valencià, tampoc no assolí l’extensió i ni la perfecció preteses.
En canvi, la situació a casa nostra ja prenia un altre caire. Els àrabs havien arribat fins a Poitiers, on les forces de Carlemany els van frenar. Les ràtzies dels àrabs, però, havien provocat el desplaçament de la població cristiana a les valls del l’altra banda del Pirineu, i va passar a dependre administrativament del regne carolingi i eclesiàsticament de la diòcesi de Narbona.
Les noves formes de relació del poble amb els senyors, nomenats per la nova dinastia, eren una mena de feudalisme incipient, no encara de relació feudovasallàtica, però sí de servei juramentat al nou senyor, civil o eclesiàstic.
L’anomenada reconquesta, tot establint nous espais territorials cristianitzats, marques, que es posaven sota l’administració de comtes i abats o bisbes, també creà la necessitat de repoblar i afermar l’espai recuperat, tasca en la qual tingueren una gran importància els monestirs.
S’establirà una nova unitat bàsica d’explotació, potser tampoc no tan inèdita: el mansus, (mas o masia, o massana, si n’hi havia diverses d’agrupades), l’economia autàrquica i la jerarquització de la societat rural on a dalt hi havia el senyor i a baix de tot el serf de la gleva o camperol adscrit a la terra. Aquests establiments, creats per afermar la possessió de la terra i afixar-ne la població, els anomenats hispani (en realitat, la població ibera, romanitzada o no, i colons romans), es complementarien amb els monestirs i les donacions diverses fetes pel rei o el comte, i articulades a redós de les lleis de població atorgades per la monarquia, única titular de la totalitat de la terra, erma o no, en poder seu8.
Hi havia poca població i molt dispersa, i molta terra inculta. Què s’hi podia fer, doncs?
[En un proper article parlarem de l’accés a la terra i la seva gestió fins al segle XI, quan s’inicià el període del Casal de Barcelona.]
—————————————————————————————————————————————————–
[1]Dir. Carbonell i de Ballester, Jordi (1965-71), Carreres i Martí, Joan (des de 1971). GEC, p. 274 i següents. Ed. GEC. Barcelona, 1990.2Tarradell, Miquel. Les arrels de Catalunya, p. 163 i següents, col·l. «Història de Catalunya – biografies catalanes», n. 12. Editorial Vicens Vives i PREDEUSA. Barcelona, 1981.
GEC. Ídem p. 275.
3Sanmartí, Joan., Santacana, Joan. Els ibers del nord, p. 76 i següents. Ed. R. Dalmau. Barcelona, 2005.
GEC. Ídem p. 275.
4Sanmartí, Joan., Santacana, Joan. Ídem, p. 86.
Dir. Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Barcelona, p. 128, 129, 133. Ed. GEC. Barcelona, 1991.
Tarradell, Miquel. Ídem.
Alemany i Llobera, Joan. El port de Barcelona, p. 22. Lunwerg Editors. Barcelona, 2002.
5GEC. Ídem p. 275.
6Salrach, Josep M. El procés de formació nacional de Catalunya (s. VIII-IX): 1/ El domini Carolingi. Col·l. «Llibres a l’abast», 136, p. 5 i següents. Edicions 62. 2a. ed., Barcelona, 1981.
GEC. Ídem p. 275.
7Mas i Solenc, Josep M. Mil anys de dret a Catalunya. p. 15. Ed. Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia. Barcelona, 1989.
8Salrach, Josep M. Ídem.
Mas i Solenc, Josep M. Ídem. p. 10, 13.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
