JORDI SERRANO

Feminisme descolonial

Sembla que hi ha gent que ara han descobert el feminisme descolonial. No sé per què la postmodernitat els fa descobrir la sopa d’all a cada instant. El feminisme català ha estat descolonial i obrerista sempre. El problema és que es copien coses d’altres indrets sense coneixement de la història de casa nostra. I m’empipa molt. Teresa Claramunt va ser una de les líders de la Setmana Gloriosa –dita Setmana Tràgica per la reacció–, que va ser fonamentalment una revolta anticolonial. La van torturar i la van empresonar al Castell de Montjuïc. Però totes les dones pioneres del feminisme eren així. Per exemple, també ho eren Ángeles López de Ayala o Amalia Domingo. De fet, el republicanisme federal era anticolonial. A Layret, en part, el maten per oposar-se a la guerra del Marroc. Layret deia: “La actitut i les profecíes de Pi i Margall, abans de la guerra amb Cuba i després abans de la guerra amb el Marroc. Des del primer moment va dir Pi que devia donar-se l’autonomia a Cuba i per aixó mes tard, quan Moret va dir que era necessari concedir-la, el gran Pi va poder replicar-li: ‘Ara, no.

Aquesta era la solució d’abans. Ara no hi ha altra solució que concedir la independència’. Tot el país aleshores es posa enfront de Pi i Margall, Se’l califica de mal patriota. Se l’insultá. El poble, en el desenfré de la folla guerra, maleía a Pi. I si l’hagués cregut, Espanya s’hauria evitat la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de Puerto Rico i de les Filipines! Aprén, poble”. O el mateix Layret deia al Congrés dels Diputats: “Para nosotros ha sido una equivocación lamentable la política de España en Marruecos; porque no tenemos aptitud colonizadora; porque es una verdadera equivocación que estando España todavía sin colonizar vaya a gastar esas energías que necesitaría para colonizar el territorio español, en colonizar tierras extrañas.”

També la feminista i maçona de Cadis amb llarga trajectòria a València, Amalia Carvia, es manifesta l’any 1896 a favor independència de Cuba a València i és empresonada.

Alguns, teòricament des de l’esquerra, es queixen de tenir un feminisme burgès, colonialista i una esquerra igualment retrògrada. No descarto que en altres països sigui així, però a casa nostra no i em sembla impresentable posar en qüestió unes dones que per la seva militància feminista eren empresonades un cop rere un altre. A veure si en trobeu alguna de colonialista: Teresa Mañé, Teresa Claramunt, Isabel Vilà, Ángeles López de Ayala, Dolors Aleu, Clotilde Cerdà, Àurea Rosa Clavé. Frederica Montseny, Amàlia Domingo, Amparo Poch, Natividad Yarza, Mercè Comaposada, Fidela Renom, Mercè Núñez Targa, Dolors Piera, Teresa Pàmies, Neus Català, Tomasa Cuevas, Josefa Ramos, Maria Salvo, Maria Aurèlia Campmany o Montserrat Roig.

Comentaris
To Top