Oci i cultura

ENTREVISTA | Descobrim ‘Kintsugi’, el nou disc de la pianista Laura Andrés

Laura Andrés, pianista sabadellenca: “Soc addicta a la intensitat, però la meva música és tot el contrari. És la meva teràpia”

La carrera artística de Laura Andrés és plena de caramboles, algunes fruit de l’atzar i d’altres del talent. Una pianista d’aquelles que “és a tot arreu”; però que, de tant en tant, també s’encisa a mirar de portes endins. Aquest dijous presenta el seu segon disc, ‘Kintsugi’, un recull pianístic de km 0 que ens recorda que “som capaços de sentir, no només amb les orelles, sinó també amb el cor”.

“Soc addicta a la intensitat, però la meva música és tot el contrari. És la meva teràpia”

L’entrevista

Kintsugi?

Sí. És la tècnica de la ceràmica japonesa. Els japonesos, quan es trenca un objecto, en comptes de llançar-lo com faríem aquí, el reconstrueixen amb una pasta de resina i d’or. És un procés que demana paciència i constància, però l’objecte acaba esdevenint únic i més resistent que abans. És una metàfora de la vida. La vida és això, és trencar-te; i a base de trencadisses i anar-te recomponent acabem sent qui som.

A ‘Operación Triunfo’, treballant amb Shakira o de gira amb Beth Rodergas. Quin recorregut, no?

És una cosa molt típica dels músics, tots fem això d’anar d’un lloc a l’altre. El que passa és que no és visible, la tasca molts cops queda amagada; i això que tinc companys de banda que toquen en mil projectes, produeixen, componen… En el meu cas, la meva feina s’ha fet visible perquè he tingut la sort d’anar a llocs on he gaudit de certa visibilitat, com a la televisió.

Un disc és posar-se a primera fila?

Sí, però no és una cosa que hagi buscat. Vaig decidir fer cançons perquè estava enyorada de la família. Vaig dedicar recursos emocionals, temporals i econòmics; i ha acabat agafant una dimensió que ha generat que la resta de projectes vagin al voltant, com satèl·lits. El meu projecte personal ara és la prioritat.

Et cases amb algun estil? T’hem vist interpretant des de Daft Punk fins a pop català.

No em caso amb cap estil concret. Vinc de formació clàssica, o quasi deformació, que és de les millors coses que he fet. A partir d’aquí em vaig haver d’espavilar i això em va fer tocar moltes tecles, i mai millor dit. Passar del bolero, a la salsa, al txa-txa-txa… Ara mateix, la música que jo componc està dins del minimalisme musical o de la nova clàssica. És un llenguatge molt sobri pel que fa a les harmonies, però molt inspirador. Hi ha gent, per exemple, que em diu que la meva música li va bé per estudiar, pintar o escriure. Em moc en un estil semblant al de Ludovico Einaudi o Yann Tiersen.

/ Lluís Franco

Els dos referents que comentes posen banda sonora al cinema.

Sí. El que faig és una música fàcil de sincronitzar: podríem trobar-la a una pel·lícula o a una sèrie perfectament.

Defineixes la teva personalitat  com caòtica i entròpica.

Soc addicta a la intensitat vital. Jo sempre dic que soc un torpede, però, en canvi, la meva música és tot el contrari, és molt tranquil·la. Per mi és com una teràpia. És com si l’ànima em demanés això.

La teva faceta de professora sempre t’ha caracteritzat.

I encara és  així. Per mi la música és un llenguatge, i el llenguatge té una funció: ha de comunicar. La música té la virtut de comunicar sense malentesos. Per mi és molt important apassionar i emocionar, ja sigui als oients com als alumnes. He fet moltes classes i ara encara em trobo alumnes, també d’aquí, de Sabadell, que em diuen: “Ets la millor professora que he tingut mai”. Em fa una il·lusió brutal. Crec que he aconseguit transmetre la meva passió per la música als alumnes que he tingut. Això és màgic.

Tens vincles artístics encara amb Sabadell?

Vaig marxar i ara he tornat. El meu vincle sobretot era familiar. Vaig agafar un cert renom i vaig començar a fer algunes coses, com a la Cava Urpí, que hi vaig sovint. Tinc altres propostes aquí. A veure si es materialitzen…

És una ciutat agraïda, en aquest sentit?

Costa. La música en directe està encara molt penalitzada en ciutats com Sabadell. A vegades a Sabadell, com diuen, cadascú va per ell.

Comentaris
To Top