[Per Lluís Perarnau, exregidor de la Crida per Sabadell]
Vaig entrar de regidor de la Crida per Sabadell el setembre del 2017, fent relleu de l’Albert Boada. En aquest mandat, ja a l’oposició, vaig tornar al ple municipal fent relleu del Maties Serracant. I ara acabo el meu pas per l’Ajuntament deixant pas a l’Aurora Murillo. Entre els quatre, ajuntem un bon grapat d’entitats i col·lectius de la ciutat, un petit mirall del Sabadell combatiu i solidari. D’aquest teixit social que es va bolcar per fer possible el referèndum de l’1-O a Sabadell tot i les prohibicions dels tribunals i les ràtzies policials. “Qui no es mou, no sent les cadenes”. Si la tardor del 2017 va marcar una fita a la història, un abans i un després, és haver posat en relleu l’existència d’aquestes “cadenes”. Haver posat en relleu un Estat que és incapaç d’entomar democràticament la demanda d’un referèndum. D’un Estat que té per única resposta la persecució, la repressió i la criminalització de l’independentisme.
Entre el referèndum i el postreferèndum i el conflicte amb l’empresa Smatsa, la meva etapa com a regidor (2017-2019), al govern de Transformació, va ser més intensa, com a experiència vivencial i política, que aquesta segona. En tot cas, acabo de regidor, però segueixo plenament implicat en el projecte de la Crida per Sabadell i col·laborant amb seu el grup municipal. Una Crida per Sabadell que s’ha consolidat com a referent del municipalisme de base i transformador a la ciutat, amb els eixos polítics de feminisme, ecologisme i socialisme, juntament amb la defensa dels drets democràtics nacionals dels Països Catalans. Un espai polític que volem que creixi encara molt més.
Com a reflexió, un punt recurrent de debat en el municipalisme alternatiu és el de la necessitat de respondre a urgències que s’han d’atendre de manera ineludible, amb actuacions que som conscients que són un simple pedaç. Actuacions que, en el millor dels casos, només ajuden a atenuar o mitigar un problema, però que no van realment al fons. Aquest debat és present des de les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV) fins a les candidatures municipals impulsades per la CUP. Debats que hem tingut amb l’ànim d’anar més enllà, de trencar amb les limitacions de l’administració. De fet, aquesta tensió entre la resposta a les “emergències” i la voluntat d’impulsar canvis de paradigma més de fons (com, per exemple, una intervenció política més comunitària i social i menys assistencialista) es resol sovint a favor del “pedaç”, per les dificultats d’introduir canvis substancials. Són debats, contradiccions, que el municipalisme alternatiu i transformador comparteix amb el sindicalisme combatiu i diferents moviments socials. Les dificultats per introduir canvis en les polítiques socials són el reflex d’un marc legal, d’un marc polític i administratiu que està al servei d’aquest sistema socioeconòmic anomenat capitalisme. Lluitem, unes i altres, per combatre les manifestacions més extremes de la precarietat laboral. Una precarietat que afecta les nostres vides i que és el resultat de l’explotació capitalista.
Aquest debat entronca amb el fil que ressegueix la història del moviment obrer, el debat entre reforma o revolució. Rosa Luxemburg s’expressava a favor de tota reforma que millorés les condicions de vida de la classe treballadora. Però establia una relació dialèctica entre reforma i revolució, quan plantejava que la lluita quotidiana per les reformes havia de servir per elevar la consciència de les masses. La revolució continuava sent l’objectiu. Ara, la situació d’emergència climàtica només ha fet que afegir una raó més (i prou important) per canviar el sistema. O acabem amb el capitalisme, o aquest acabarà amb el planeta.
Necessitem canvis estructurals, no n’hi ha prou amb petites reformes. I aquests canvis només vindran de la mà d’un moviment que sacsegi la societat de dalt a baix. Els Bills Gates i els Florentinos Pérez no renunciaran voluntàriament ni als seus privilegis ni al seu poder. Tampoc no hi ha cap taula de diàleg en la qual el règim del 78 acabarà immolant-se. La idea d’un avenç lineal i progressiu de la història s’ha revelat falsa. Ja hem vist que es pot retrocedir, fins i tot de manera abrupta. El pas enrere en matèria de drets civils als EUA en la qüestió de les lleis antiavortament n’és un bon exemple. Només ens queda la lluita. La lluita quotidiana per defensar totes i cadascuna de les conquestes polítiques i socials. La lluita quotidiana per combatre el masclisme, el racisme i el feixisme a tot arreu i en tot moment. La lluita quotidiana per crear consciència i incrementar l’organització. I aquí, la Crida per Sabadell, sempre la trobareu en primera línia. Amb un peu a l’ajuntament i l’altre al carrer.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
