L’ocupació de la planta d’hospitalització de psiquiatria infantojuvenil al Taulí és d’un 50% de pacients amb trastorn de conducta alimentària. Hi ha unes 100 altes a l’any. A l’hospital de dia d’adolescents, en l’últim any hi ha hagut unes 65 altes per trastorn alimentari. Tant les altes d’hospital de dia com d’hospitalització s’han doblat respecte anys anteriors.
Per donar resposta a l’augment de casos viscuts des de l’esclat de la pandèmia, el Taulí té previst que es posi en funcionament abans de final d’any l’hospital de dia per adolescents amb TCA. En parlem amb Laia Castro, psiquiatra del CSMIJ i del programa específic de TCA del servei de Salut mental infantojuvenil del Taulí.
Quin impacte ha tingut la pandèmia en aquest camp?
Moltíssim. Ha incrementat la xifra de casos fins al punt de plantejar obrir un hospital de dia d’adolescents específic de TCA. Està molt avançat. De moment, ja existeix l’hospital de dia no específic.
Quins tractaments es fan en aquest tipus de casos?
Hi ha una part molt important de tractament de renutrició. Moltes vegades, aquestes persones estan molt baixes de pes. La majoria són noies. Es tracta de recuperar un mínim de pes. Amb un estat nutricional baix no hi ha un bon funcionament cognitiu i tot el treball psicoterapèutic posterior depèn d’això. Aquesta part es complementa amb treballs de psicologia i psicoteràpia i, en alguns casos de noies amb altres patologies, es pot administrar medicació, tot i que en els casos de TCA no sol ser el tractament principal. Normalment, és un complement quan hi ha altres patologies.
És habitual que el TCA es manifesti com a exteriorització d’altres patologies?
Observo que hi ha casos que són un TCA més pur, podríem dir. Però en aquesta pandèmia hem vist també molts casos de problemes alimentaris amb altres símptomes: quadres de depressió, un gran increment de l’ansietat…
Com la punta d’un iceberg.
Utilitzem molt aquesta analogia per explicar a pares i pacients en què consisteix la malaltia. La punta de l’iceberg és el símptoma alimentari, que crida més l’atenció perquè es percep: ha deixat de menjar, està fent molt esport, ha vomitat… però va acompanyat en el fons d’altres símptomes i problemes que quan arriben a l’hospital podem començar a tractar.
Hi ha algun senyal que faci encendre les llums d’alarma?
Sovint, és complicat distingir-ho en una etapa vital com l’adolescència, que és quan s’inicien més casos. Es desperta un malestar, insatisfacció amb un mateix, amb el cos… Socialment, hi ha una sèrie d’estereotips que fan que durant aquesta etapa, moltes noies, però també cada dia més nois, no se sentin bé. Fer molta vida saludable, que amb el confinament va promoure’s molt sense mala intenció, pot fer que algunes persones en un moment vulnerable s’obsessionin més i ho portin a l’extrem. Quan hi ha aquestes conductes, amb una preocupació excessiva, una pràctica esportiva obsessiva i addictiva… són situacions que poden donar senyals que està començant a haver-hi un problema de conducta alimentària.
La societat actual ho incentiva especialment?
Crec que hi ha una part que hi influeix. Avancen tan ràpid espais com les xarxes socials que costa que la societat pugui donar resposta. Malgrat que són natius digitals, cal ensenyar els adolescents a tenir una mirada crítica i a no acceptar sempre com a real tot el que veuen a les xarxes. És una part de la prevenció fonamental que s’ha de desenvolupar a les escoles. No es tracta que deixin d’utilitzar-les, sinó que les utilitzin millor.
És un dels missatges que cal enviar a adolescents per fer prevenció.
Detectar els símptomes el més aviat possible és clau. La resposta i l’evolució serà més bona. Com més precoços, és més fàcil que hi hagi una resolució total del trastorn, que no es compliqui i que no arribi a ser tan greu.
