[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
La matèria té tres estats fonamentals si obviem el plasma i alguns altres estats una mica més rarets: sòlid, líquid i gasós.
Els senyors som com els gasos: tendim a expandir-nos i ocupar tots els espais disponibles. Als espais físics, com per exemple els nens a l’escola, que necessiten tot el pati per empaitar una pilota; o al tren, arrepapant-nos al seient i envaint la meitat dels contigus. Però també als espais de relació, per exemple prenent més temps del que ens correspon en els debats, no escoltant les opinions de les senyores, explicant-los-ho tot com si no ho sabessin i volent ser el centre de les converses.
Les senyores, en canvi, són com els líquids: tendeixen –normalment, perquè no els queda més remei– a adaptar-se a l’espai que els queda disponible. Per exemple, les nenes jugant a les vores del pati de l’escola; o les dones que viatgen al tren acomodant-se de la millor manera possible mentre eviten el contacte amb les cames espaterrades del senyor del costat. També als espais de relació, on han après a comprimir el seu discurs, a esperar pacients que tots els senyors hagin parlat abans que puguin dir-hi elles la seva, ocupant una posició discreta a les converses i debats.
Fidels a la nostra pulsió gasosa, ens xoca i indigna que hi hagi espais que no puguem ocupar. Per exemple, quan es fa una cursa popular només per a dones. O, si se’ns permet participar-hi, per exemple, en una manifestació, però que no ens deixin ser el centre d’atenció.
Recordo una vegada que vaig ser en un acte feminista organitzat per un partit polític a Castellar del Vallès. Al final de l’acte, es va fer una foto amb totes les persones que havien col·laborat organitzant-lo. Tot senyores excepte dos senyors. Evidentment, a la foto s’anaven a posar al davant i al mig. Els varen fer veure que havien d’anar al darrere i a un costat i hi varen accedir, però rondinant.
Fa uns dies, vaig rebre una invitació per assistir a la presentació d’un llibre sobre senyores. Escrit per tres senyors. No dubto gens, perquè un dels autors el conec i sé de la seva vàlua, que el llibre serà molt interessant i no descarto comprar-lo. Però només si l’hagués escrit una senyora tindria allò que els senyors no hi podrem aportar mai, més enllà de les dades i l’anàlisi fredes. Pel mateix motiu que les campanyes publicitàries de temàtica feminista han de ser creades per un equip dirigit per senyores i, si volem dissenyar l’espai públic amb perspectiva de gènere, l’equip d’arquitectes i urbanistes haurà d’estar encapçalat per senyores.
Si estiguéssim parlant d’escriure sobre el món casteller, ningú dubtaria que només una persona catalana podria recollir i expressar la barreja de sentiments que omplen la plaça, es concentren a pressió dins la pinya i exploten com un volcà quan l’enxaneta fa l’aleta. Però quan parlem de feminismes, ja no queda tan clar que es pugui aplicar el mateix criteri (als senyors, només als senyors, no ens queda tan clar) i ens sentim perfectament legitimats a opinar i dictar càtedra.
Postdata de l’article. No és cert que l’error a la llei de “només sí és sí” sigui culpa de la Irene Montero, que ella no l’ha redactat, sinó dels advocats funcionaris del ministeri i, en tot cas, l’error permetria rebaixar una mica algunes condemnes, no absoldre violadors. Senyors i senyores del poder judicial, és innegable que sou una casta de dreta extrema, ultranacionalista espanyola i amb un marcat biaix masclista. Quan es començarà a denunciar jutges per prevaricació? O bé no permetre’ls jutjar casos fins que no demostrin que tenen prou coneixement de les noves lleis que es publiquen?
