Publicitat
Ciutat

“Em va anul·lar com a persona amb una manipulació molt subtil”

/ Victor Castillo

A Sabadell hi ha diversos serveis que treballen conjuntament per l’atenció, la recuperació i la reparació de les dones que han viscut i viuen violències masclistes. L’objectiu és donar una resposta coordinada, efectiva i eficient a totes les usuàries, independentment de la gravetat del cas. La Mimi va ser víctima d’un maltractament psicològic.

Com va ser el teu cas?

Vaig començar a sortir amb un noi als 18 anys. Ell en tenia 27. Al principi, tot era molt madur. La seva manera de ser em va captivar de veritat. Van passar els mesos i estava convençuda que estava en una relació molt sana: mai discutíem, sempre ens enteníem i no teníem cap conflicte. Després del primer any, vaig començar a adonar-me de certes coses; vaig entrar en un estat més depressiu, amb molta ansietat. No sabia per què em passava. S’acostava el meu aniversari, però no tenia ganes de celebrar-ho. Plorava gairebé cada dia. Ell em va organitzar una festa i en aquell moment em vaig adonar que, en certa manera, estava canviant la perspectiva de les meves decisions per transformar-les en allò que ell volia i fer-me creure que jo ho havia decidit. Era molt invisible i fins aleshores no me n’adonava.

De quina manera desenvolupava aquest tipus de conductes?

Era una persona molt segura d’ella mateixa. Quan jo proposava alguna cosa, la situació canviava perquè jo accedís a acceptar allò que ell volia fer.

Quin va ser el detonant que et va fer veure la gravetat?

Una nit tornàvem d’un concert i, en arribar a casa, jo no volia mantenir relacions sexuals. Al principi ell ho va acceptar, però, al final, vaig acabar accedint-hi. No em va forçar, ni em va obligar. Però recordo que després vaig  pensar: “per què ho he fet? No em venia de gust”. Aquesta situació recordo que va suposar que fes un canvi de xip.

Havies sentit atacada la teva intimitat.

No hi havia insults, ni menyspreu, ni un maltractament físic. Pensava que passava en totes les relacions i vaig arribar a creure que era jo, que hi donava massa voltes. Va arribar la Covid i la pandèmia em va salvar. Vaig tocar fons. Quan estàvem confinats, em vaig adonar que no em venia de gust parlar amb ell, que estava molt més alliberada sense fer-ho. Vaig decidir anar a la psicòloga i, gràcies a ella, em va fer adonar que estava patint una situació de violència.

Què et va dir perquè obrissis així els ulls?

Em va comentar que tot allò eren patrons molt invisibles i normatius, però que entraven dins del que es considera violència psicològica.

Com afrontes aleshores la relació amb ell?

Jo tenia vint anys i ell n’estava a punt  de fer trenta. Em vaig sentir molt atrapada perquè la seva perspectiva de vida i la meva podien ser diferents. Vaig descobrir que estava buscant pis sense consultar-m’ho. Decidia coses a la meva esquena. Sorpreses que aparentment eren molt maques, però no deixaven de ser un tipus de manipulació.

Com va ser la conversa amb ell?

Quan vaig exposar-li la necessitat de tallar la relació, em sentia molt malament, perquè pensava “estic amb un noi que m’estima, que sempre em fa regals, sorpreses…”. Però després d’anar a teràpia i pensant-hi em vaig adonar que tot això em generava angoixa. Ell va utilitzar frases com que era la primera vegada que el deixava una noia, que com podia fer-li això quan ell em donava tant… Es negava a acceptar que pogués acabar la relació. M’enviava paquets a casa, cartes… Fins que es va acabar definitivament i actualment no hi tinc cap relació.

Continues anant a teràpia?

És una situació que s’arrossega. Encara avui he de lluitar amb les inseguretats que em va provocar. Em va anul·lar com a persona, no amb insults ni menyspreu, sinó amb una manipulació molt subtil. No tenia la capacitat de decidir què volia fer. En això, la psicòloga em va ajudar molt. Vaig començar una altra relació, però encara m’acompanyaven molts efectes. No és només una qüestió d’anar a teràpia. Hi ha dies que em trobo seguint els patrons d’una persona submisa que ha estat en una relació de violència.

Què diries a algú que es pugui trobar en una situació similar?

El problema és que ens vam conèixer ja dins la relació, que és una circumstància habitual. Són situacions tan subtils i normalitzades que no perceps el seu impacte. Et quedes allà dins i no t’adones que estàs fent coses en contra de la teva voluntat. Entres en una espiral de qüestionar-te: “sóc una dramàtica? He desconfiat de tot i ho sobreanalitzo? O són realment patrons de violència?”. Diria que desconfiïn i observin cada detall. I sobretot allò que sigui excessiu. Crec que el subconscient és en el fons conscient. Et fa adonar-te. Fèiem plans i sempre acabava al lloc on ell volia: al final, obres els ulls.

Publicitat
Comentaris
To Top