[Per Josep Gisbert, periodista]
Marta Farrés fa temps que està en campanya. Els candidats de la resta de forces polítiques també. La diferència és que les urnes del 28 de maig del 2023 jutjaran la gestió d’una i, en funció de quina sigui la valoració, les possibilitats dels altres d’arrabassar-li la cadira. Una pugna en què el balanç del mandat que pugui exhibir la primera alcaldessa que ha tingut Sabadell serà cabdal.
Des que va accedir al càrrec el 2019, la militant del PSC s’ha mogut molt, ha anat amunt i avall, ha sortit als papers, s’ha prodigat a les xarxes socials i no ha perdut l’oportunitat de fer-se fotos aquí i allà, però costa trobar una realització específica que la identifiqui, perquè si hi és no es deixa veure, més enllà d’asfaltar quatre carrers, arreglar mitjana dotzena de voreres i plantar uns quants arbres, tenint en compte que en aquests tres àmbits, però, el que falta per fer és molt més que el que s’ha fet. Per no parlar del bunyol de la destrossa de la Pista Coberta d’Atletisme de Catalunya que va permetre a l’inici de la pandèmia de la covid per instal·lar-hi un hospital de campanya de l’exèrcit espanyol que mai no es va fer servir i la reconstrucció de la qual ha tocat pagar amb diners públics. Més aviat sembla que haurà estat un mandat de promeses i bones intencions, que ara com ara s’han concretat en ben poca cosa, perquè fins i tot els grans projectes que provenien d’alcaldes anteriors –el pàrquing del Centre, el portal sud, la rehabilitació de l’Artèxtil, el futur de la caserna de la Guàrdia Civil…– continuen encallats o, en el millor dels casos, alentits.
No es pot dir que la seva sigui una gran targeta de presentació per optar a la reelecció. Probablement, tindrà la sort que la dels seus contrincants encara serà pitjor. Quan va ser escollida, Marta Farrés va reclamar el dret a ser jutjada per les seves obres i no per haver estat la delfina política de Manuel Bustos, i això és exactament el que succeirà a les eleccions municipals de l’any que ve, que haurà de retre comptes. Mal aniria que hagués actuat com ell, enlloc no consta que ho hagi fet. Més aviat ha procurat imprimir el seu propi estil a l’alcaldia, que en una cosa, però, sí que s’assembla al del seu mentor: la capacitat, que no casualitat, de sortir sempre a la foto. Manuel Bustos hi tenia la mà trencada, i ella n’ha estat una bona deixebla, que l’ha superat i tot, perquè si abans pràcticament només hi havia la premsa escrita per sortir-hi retratat, ara amb els mitjans digitals i les xarxes socials la presència de la imatge de l’alcaldessa s’ha multiplicat exponencialment.
Per tot plegat, i malgrat les mancances, és evident que la candidata del PSC haurà sabut capitalitzar el mandat i endur-se’n tot el mèrit tot i no haver disposat de majoria absoluta. Ningú no recordarà que Marta Morell, primer com a representant de Podem i després a títol personal, li ha donat suport des del primer dia i que quan li ha calgut Junts per Sabadell –la marca de Junts per Catalunya a la ciutat– li ha fet de crossa. Com acostuma a passar en aquests casos, el rèdit és sempre per a qui governa, no per a qui l’apuntala. A això s’afegeix un tarannà proper i assequible –ella mateixa contestant els requeriments que els ciutadans li plantegen a través de les xarxes socials– i la senda d’un segon mandat sembla bastant desbrossada.
De manera que ara al seu equip ja no li caldrà fer circular, com va fer fa quatre anys, la brama d’un fals parentiu amb Antoni Farrés. Ni personalment ni políticament no hi ha cap lligam entre ells dos. És més, el llegat del carismàtic alcalde del PSUC continua orfe gairebé vint-i-cinc anys després de plegar. Antoni Farrés va deixar el llistó molt alt i Marta Farrés hi està, de moment, a anys llum. Perquè, a desgrat de la coincidència del cognom i per més giragonses que es facin, la Farrés no és el Farrés.
