Ciutat

La història de Sandra, un transsexual penedit: “M’he sentit com un conillet d’Índies”

Sandra Mercado té 36 anys. Després de més d’una dècada en un procés d’hormonació, el 2016 es va sotmetre a una vaginoplàstia. Era, sobre el paper, l’últim pas per deixar de ser el Joan i convertir-se definitivament en la Sandra. Però dos anys després d’aquella operació, va experimentar una catarsi que ara explica en el llibre ‘La estafa del transgenerismo’, on relata la seva experiència com a transsexual penedit.

Comencem presentant-nos…

Soc Sandra Mercado. Soc un home, encara que el meu aspecte pugui semblar de dona, i sempre dic que he nascut mascle biològic. Avui dia sembla que el sexe biològic es vol esborrar, i que actualment només existeix el gènere. Cal recalcar que el sexe biològic existeix i està demostrat científicament.

Com eres de petit?

No m’agrada dir que era diferent, però vaig néixer sent un nen que rebutjava el gènere blau. La masculinitat de la pilota, el color blau… Parlem de finals dels anys vuitanta, un moment en què vaig patir molta discriminació. Allò que culturalment coneixíem com a feminitat, era el que a mi m’agradava: el color rosa, portar el cabell llarg, maquillar-me i posar-me talons. Des que tinc ús de raó, sempre he sigut homosexual i m’he sentit atret pel meu propi sexe. En aquella època, sentia que estava cometent un delicte per ser homosexual. El meu propi pare em va estar maltractant psicològicament. No va poder acceptar mai que fos aquell nen que rebutjava la masculinitat. M’obligava a posar-me samarretes del Reial Madrid, a jugar amb la pilota…

Sandra, amb la seva mare, en una imatge de petit | Lluís Franco

Com vius aquesta situació durant l’adolescència?

A l’institut vaig rebre molt bullying i vaig ser molt perseguit. Vaig tenir una infància i adolescència molt dura, que em comportava ansietat i depressió. Això em va fer interioritzar l’homofòbia. Comences a odiar el teu cos i la teva orientació sexual. Et mires al mirall i comences a desenvolupar una disfòria, a rebutjar com ets. Interioritzes que ser dona és un sentiment. Que tot allò que t’ha agradat des de petit, vol dir ser dona. Portar el cabell llarg, maquillar-te, posar-te un vestit i estar molt feminitzat. Quan vas a un psicòleg o psiquiatre, els professionals de la salut mental no indaguen en el problema de base que tenim en aquesta societat sexista i homòfoba. Et fan una teràpia afirmativa i et diuen que sí, que realment ets una dona. En aquella època, deien que havia nascut en un cos equivocat, que tenia la ment d’una dona en el cos d’un home. Avui dia es parla d’identitats de gènere, però al cap i a la fi el gènere és un invent. Un constructe social. Existeix, perquè ens condiciona a tots, però realment és un constructe social que hauria de ser abolit perquè mascles i femelles poguessin expressar-se com els hi doni la gana sense arribar a odiar el que som biològicament i l’orientació sexual.

“Em vaig sentir com un conillet d’Índies”

Quan inicies el procés de canvi?

Vaig començar l’hormonació amb 17 anys. Al principi m’autohormonava. Posteriorment, vas a un endocrí per, teòricament, fer les coses bé. Tot i que realment ni ells fan les coses bé. Malgrat que comences aquest procés i tens èpoques molt bones, d’eufòria en veure que el teu cos està canviant i t’estàs feminitzant, la depressió, l’ansietat i l’odi cap a la teva persona continuen allà. L’etiqueta trans és un pegat que et poses, però les ferides encara estan allà obertes, sense resoldre.

La vaginoplàstia és el punt culminant?

Si no es treballa en l’acceptació del nostre cos, la disfòria sempre et porta a voler fer més passes. És un cercle viciós. De les hormones a la vaginoplàstia. Vols culminar, finalitzar el procés per ser una dona totalment completa. Cap als 29 anys, em vaig fer la primera vaginoplàstia. Dos anys després, vaig haver de sotmetre’m a una segona intervenció.

Així i tot, sents que no has assolit l’objectiu que plantejaves a l’inici del procés.

Els dos primers anys van anar molt bé. Em sentia feliç. Estèticament sembla una vagina. Tinc orgasmes i sento. Però no és realment una vulva com la d’una dona, com el que et ven el cirurgià. Al cap de dos anys, començo a tenir problemes a la uretra. Unes inflamacions severes que em fan passar un any molt dolent. Em van fer una reconstrucció de la uretra. Abans, havia patit uns canvis molt grans en el meu cos. Em queia molt cabell, em va començar a sortir pèl a zones on abans no en tenia… Veia companyes transsexuals que tenien problemes greus després de la vaginoplàstia. És un forat que el nostre cos veu com una ferida i tendeix a tancar. Veient aquesta realitat, em vaig començar a replantejar moltes coses. Per què em passa això? No m’he convertit realment en una dona? Què és realment ser dona?

“La transsexualitat és pur sexisme i experimentació”

A quina conclusió arribes?

Ser dona no és un sentiment, com sempre he interioritzat. Per molt que fem, no podem canviar el sexe ni serem dones. Les dones trans som homes. Ser dona és néixer femella. Entendre això va ser una catarsi molt gran i ho vaig passar molt malament. Quan em vaig despertar de la segona cirurgia, vaig veure que m’havien canviat la uretra de lloc. Ningú me n’havia informat. El cirurgià em va dir, textualment, que ‘era una nova tècnica que estaven provant i que estava donant millors resultats’. En aquell moment em vaig sentir com un conillet d’Índies. Per això dic que la transsexualitat és pur sexisme i experimentació. Perquè experimenten amb cossos completament sans. Els meus genitals estaven completament sans. Però em van fer creure que em podien convertir en dona. És una estafa mèdica en tota regla. Quan me’n vaig adonar, a mitjans del 2020, vaig dir prou. I vaig decidir parlar. Em semblava terrible el silenci que hi havia al darrere de tot això.

Arriba el penediment.

La disfòria no desapareix. Reps el missatge que amb la cirurgia desapareixerà, però no és així. Jo em segueixo veient al mirall com un home. Continuo volent fer-me més retocs. Els metges et prometen que acabes el procés, que seràs una dona feliç. Però és mentida. Ara tinc més disfòria que quan vaig començar el procés.

“Ens convertim en pacients malalts de per vida”

I decideixes escriure el llibre ‘La estafa del transgenerismo’.

Consta de dues parts. La primera és una autobiografia. Està ajudant a molta gent. Famílies que creuen que els seus fills són trans, quan realment ningú neix trans. Som mascles o femelles d’una societat sexista i homòfoba. Pot ajudar a molts adolescents que han abandonat l’hormonació. Que s’accepten com són. Que s’expressen com volen. Encara que un home s’expressi d’una manera femenina, no vol dir que sigui gai. No hem de relacionar feminitat amb homosexualitat. La segona part del llibre és una investigació de tot allò trans, on parlo de la manca de base científica al voltant de la transsexualitat. És un invent. La ciència no demostra que algú neixi trans.

Sandra mostra el seu llibre | Lluís Franco

Què diries a algú que pensa que ets una excepció, que en el teu cas el canvi no ha funcionat?

Que no som una minoria. Que som moltes persones a Espanya, però no s’atreveixen a parlar. Tota aquesta gent, que es posa en contacte amb mi, no vol donar la cara. I és comprensible, perquè durant aquests tres anys en què he parlat del meu cas he patit insults, amenaces, persecució… Per això no volen parlar. Però som moltíssimes persones amb problemes de salut. Ens convertim en pacients malalts de per vida. Acabes sent dependent d’una hormonació de per vida. Em sembla molt bé que hi hagi algú trans feliç per la transició, però mai estaré d’acord amb el fet que un mascle passi a ser una femella o al revés. Jo aposto per l’honestedat. Si un home em coneix, el primer que li diré és que no soc una femella. Soc un home. He nascut home i no hi ha res dolent en això i en tenir el físic que jo vulgui.

Estàs en un punt de destransició?

És un tema molt complex. Per molt que volgués tornar enrere, què faig? M’implanto un bigoti i em tallo el cabell? Hi ha característiques secundàries que són irreversibles. La destransició depèn del punt en què tu et trobis. Pots tenir la imatge que tu vulguis. Pots tenir el físic que vulguis. Hi ha qui em pregunta: ‘per què no et talles el cabell? Per què no et comportes com un home? Per què no et vesteixes com un home?’ Aquest és el sexisme que jo denuncio de la societat. Jo, com a home, puc portar la roba que vulgui, sense haver de dir que per això soc dona. La societat continua tenint aquest sexisme molt interioritzat. I ho comprenc. Però per mi el més important és que m’he adonat de la realitat. He abandonat aquest deliri, creure’t algú que realment no ets. I per mi això ha suposat guanyar en salut mental. És molt dolorós adonar-me d’això, però m’està curant més que viure en el deliri i continuar vivint com algú que no soc, amb hormones i cirurgies, quan realment això incentiva encara més la disfòria.

Quin consell donaries a algú que es plantegi iniciar un procés d’hormonació?

Hi ha qui sent que és un peix. A Barcelona hi ha un noi que creu que és mig amfibi. Doncs tira’t a l’aigua, a veure si pots respirar! Som en una societat on pots ser tot el que vulguis ser. I això realment és un deliri. Perquè no pots ser el que vulguis. No ho dic perquè jo tingui odi a la gent trans o tingui odi cap a altres col·lectius. És que realment no es pot. Recomano a totes aquestes persones que busquin ajuda psicològica per acceptar el que realment som. Indagar en l’arrel del que els passa. Saber d’on prové aquesta disconformitat. Que ho treballin. Que busquin ajuda real i no es deixin portar per tota aquesta experimentació trans.

Comentaris
To Top