Quelcom més que l’encarregat de material. És una opinió unànime. Jordi Bransuela s’ha convertit en un autèntic referent per l’afició del Centre d’Esports. No evita o marca gols sobre la gespa, però segur que ha influït decisivament per aconseguir objectius en els 15 anys que suma a l’entitat desenvolupant aquesta feina.
Abans, però, vas lluir l’escut arlequinat com a jugador… Sí, vaig entrar al club sent benjamí i després de passar per totes les categories, vaig arribar a fer una part de la pretemporada amb el primer equip, en l’època de Lluís Pujol i Julià Garcia. Aquest últim em tenia molta estima, confiava moltíssim en mi. Jo sempre em vaig voler quedar al Sabadell tot i rebre ofertes d’altres clubs. Quan vaig sortir del Sabadell vaig jugar a diferents equips com Mercantil, Ca n’Oriac, Peña los Merengues o Sant Quirze… En tots els clubs m’he sentit molt bé i estic orgullós de l’afecte de la gent.
La teva segona arribada al Sabadell va ser curiosa… Doncs jo treballava a l’empresa tèxtil de Joan Soteras, llavors el president del Sabadell. M’ho va proposar perquè a l’anterior responsable de material, Francesc Dinarés, l’havien d’operar. Vaig dir que sí i ja m’hi vaig quedar perquè el volum de feina, amb el primer equip i el Futbol base, era molt gran.
A més de la feina específica, també fas una mica de psicòleg? Parles amb els jugadors, olores quan un està bé o malament… Aquest any, amb una plantilla tan jove, gairebé faig una mica de pare en alguns casos, perquè se sentin còmodes i donar-los suport davant qualsevol dificultat. Sempre els hi dic una cosa: entenc que un jugador de fora, quan arriba al Sabadell, no tingui el sentiment que puc tenir jo o el soci que porta tota la vida anant a la Nova Creu Alta. Però vull que entenguin que una vegada es posen aquesta samarreta es converteixen en els representants dels sentiments de l’afició dins del terreny de joc. Per això ho han de donar tot.
Els encarregats de material solen ser les persones més estimades pels jugadors. Quines són les seves principals preocupacions? Mira, quan l’equip arriba al vestidor i ningú et busca, vol dir que la teva feina està ben feta. Els jugadors, i jo també ho feia, volen tenir-ho tot a punt. Els mateixos mitjons el dia del partit, les botes… És un ritual i s’ha de complir.
L’afició et considera com el seu referent, sobretot després d’exhibir el famós seient de Marbella… Allò va sorgir perquè l’afició no es podia desplaçar al play-off per les restriccions de la pandèmia. Llavors vaig pensar que la millor manera de sentir el seu suport moral era el seient on veu els partits a la Nova Creu Alta. La cadira estava sempre amb nosaltres i els jugadors la tocaven abans de sortir al camp. Després de la primera eliminatòria contra l’At. Madrid B la vam posar sobre el baül de la roba, perquè estès més present. Després es va convertir en un element icònic i la tenim ben guardada, amb la signatura de tots els jugadors i cos tècnic. Va ser una experiència inoblidable.
Ets una de les persones més properes a l’entrenador. Comparteixes també els moments de patiment i soledat quan es perd? He tingut una relació molt bona amb tots els entrenadors que han passat pel club aquests últims 15 anys. No tinc cap queixa. En els moments complicats intento animar-los i donar-los suport, perquè estiguin més tranquils. Els considero com a part de la meva família.
El tram final del 2022 va ser complicat a títol personal per un tema de salut. Tot resolt? Sí, va ser una mica estrany. A la pretemporada un dia em vaig desmaiar i a partir d’aquí es van detectar uns problemes que, per sort, estan ja solucionats. Vull agrair el suport de la meva família, que ha estat clau des del minut 1, per superar aquestes situacions inesperades. Jo mai havia anat al metge! Ja vaig poder viatjar als dos últims desplaçaments a Múrcia i Pamplona. També m’he adonat de l’estima de la gent, aficionats… Els set dies a l’hospital es va bloquejar el mòbil amb els missatges que rebia. Estic molt orgullós i no els puc fallar. Un expressa els sentiments que té per aquest club, la gent ho capta i se sent identificada amb la meva persona.
Et veus sempre al Sabadell? Sempre dic a la meva família i al club que el meu objectiu és jubilar-me al Sabadell. Ara faré 50 anys. Vull treballar aquí, a veure si ho puc fer a Primera Divisió. D’aficionat vaig veure l’últim partit a Primera, a San Mamés, amb el meu pare. És una il·lusió ara mateix, però abans de retirar-me, significaria un bon senyal pel club i la ciutat tornar a la màxima categoria. Per a mi el Sabadell és el més proper al camí de la felicitat i continuaré treballant per assolir la màxima felicitat possible.
Per acabar, quina ha estat la situació més surrealista que has viscut en aquests 15 anys? Potser quan vam fer la pretemporada al Japó. Una part de l’equipatge, amb l’equipació de jugar i la meitat de les botes, es va quedar a Amsterdam. A Tòquio, pel primer partit amistós vam jugar amb samarretes que ens van deixar els japonesos, sense escut, i alguns futbolistes també van jugar amb botes de préstec. Aquest és el principal risc quan viatges en avió. Jo prefereixo el bus, ho tens tot més controlat. Són moltes hores de carretera, però ara tens més opcions per passar l’estona, com el mòbil, tauletes, sèries… Abans, només es podien veure les pel·lícules de vídeo que portava el mític Honved Orriols, a qui li vull agrair tot el que em va ensenyar i bona part del sentiment arlequinat és gràcies a ell. Em va transmetre els valors del Sabadell.
