Oci i cultura

Pere Lluís Font: “Reflexionar sobre les grans preguntes millora la qualitat mental de vida”

Pere Lluís Font, filòsof

El filòsof sabadellenc ha guanyat el Premio Nacional a la Millor Traducció 2022 del Ministeri de Cultura

Pere Lluís Font, filòsof / LLUÍS FRANCO

Quan vaig tenir l’oportunitat de comentar a qui va ser el meu professor de filosofia de secundària que entrevistava Pere Lluís Font, gairebé es posa dempeus de l’admiració. “És una autèntica eminència”. La impressió a conversar amb un dels grans intel·lectuals del país, però, es relaxa davant d’una mirada bonhomiosa i d’un tracte entranyable.

Lluís Font (Pujalt, 1934) acaba de guanyar el Premio Nacional a la Millor Traducció 2022 del Ministeri de Cultura, per Pensaments i opuscles, de Blaise Pascal (Editorial Adesiara). Al marge de la feina com a professor universitari d’Història de la Filosofia Moderna i de Filosofia de la Religió, és autor de més d’un centenar de treballs filosòfics i ha tingut responsabilitats en institucions culturals públiques i privades del país, com la Gran Enciclopèdia Catalana, l’Associació de Teòlegs Catalans, el Consell Assessor de Cultura de la Generalitat, el Consell Escolar, la Fundació Joan Maragall, la Fundació Bernat Metge, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i el Termcat, entre d’altres.

A més, va ser un dels fundadors de la reconstituïda Societat Catalana de Filosofia, l’any 1980, i és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, des de 1990. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2003. Fa poc temps, es va traslladar a Sabadell per ser més a prop dels nets. De tant en tant, torna al seu antic domicili per carregar el cotxe de lectures. Hi té una biblioteca amb més d’una dotzena de milers de llibres.

Per què va decidir dedicar la seva vida a la filosofia?

De jovenet volia ser capellà, però aviat vaig ensumar idees religioses renovadores, que em van portar a plegar dels estudis al seminari de la Seu d’Urgell i a reorientar la meva vida. Però em va quedar el cuc de les grans preguntes, que ja no m’han abandonat mai i que vaig continuar conreant en una mena d’autoexili a França, a Tolosa del Llenguadoc, on, tot treballant per guanyar-me les mongetes, vaig estudiar filosofia a la universitat pública i després teologia, com a laic, a l’Institut Catòlic (que és el nom que tenen a França les universitats catòliques). I ni la filosofia ni la teologia han deixat mai d’interessar-me, perquè sempre he mantingut “la mania de pensar”. La filosofia, a més, m’ha permès professionalment guanyar-me la vida (és un dir) a la universitat pública catalana.

I des de la seva laïcitat, per què li va interessar la teologia?

Potser perquè, com deia Nietzsche, per les venes de la filosofia sempre ha circulat sang teològica. I també potser perquè vaig intuir aviat la compatibilitat d’una determinada teologia cristiana suficientment renovada amb allò que hi ha de transversal i de més sa en la filosofia moderna.

Ha tingut responsabilitats en diverses institucions, com a conseller, assessor o president. Què n’ha extret de tota aquesta experiència?

Sempre he tingut consciència que ningú no és una illa i que cal retornar a la societat i a la cultura el bo i millor, millorat encara si pot ser, d’allò que primer n’hem extret. Aquesta consciència m’ha salvat d’una certa tendència natural a tancar-me en una torre d’ivori. En els diversos llocs on he estat, he fet la meva feina amb convicció i amb ganes, però l’experiència m’ha ensenyat que no sempre és fàcil en el context actual, que premia la superficialitat més o menys brillant. Així i tot, el que de debò he après és la veritat d’aquell proverbi xinès, que diu que val més encendre un llumí que maleir la foscor.

Què el va empènyer a ser un dels fundadors de la reconstituïda Societat Catalana de Filosofia?

Els conreadors de totes les disciplines tendeixen a associar-se per tal d’afavorir els seus interessos comuns. El 1923 s’havia creat la Societat Catalana de Filosofia, però va tenir una vida efímera a causa, sobretot, de la mort del seu impulsor principal, Ramon Turró, i de la dictadura de Primo de Rivera. Tot just va tenir temps de publicar el número u, molt digne, del seu Anuari, i d’esbossar un projecte, encara pendent, de vocabulari filosòfic. I no es va reconstituir, per iniciativa de mitja dotzena de persones, fins al 1980 com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Va ser un moment significatiu en la normalització dels estudis filosòfics al país, una vegada recuperats, després del franquisme, el pluralisme de tendències i un tipus de treball amb estàndards semblants als europeus.

Ha estat deu anys membre del Consell Supervisor del Termcat. Com descriuria l’evolució de la llengua?

Sobre aquesta qüestió, no les tinc totes. En la meva memòria històrica, he vist recular de manera alarmant l’ús social de la nostra llengua. Ara sembla que de sobte se n’ha pres consciència i tot són corredisses. Però, si badem, farem tard. Em fa patir, a més, el procés de galleguització (vull dir, de deturpació) i el perill d’irlandització (vull dir, de residualització) del català. El que sí que tenim són eines teòriques comparables a les que tenen les llengües més potents. Guardo un gran record de la feina del Termcat, que contribueix molt eficaçment a la normalització de la terminologia, és a dir, del lèxic específic dels diversos àmbits, i al desmentiment d’allò que va dir un president del govern espanyol sobre la impossibilitat que el català pogués servir per fer física nuclear.

Com a president del Consell Assessor de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, quins van ser els seus objectius?

Aquest organisme va ser poc operatiu, perquè per llei només podia emetre informes a requeriment del Consell d’Administració, que no sempre els encarregava quan hauria calgut, i perquè estava compost per membres amb interessos no coincidents (uns designats pel Consell Executiu, altres per l’Institut d’Estudis Catalans i altres pels comitès d’empresa). Ateses aquestes limitacions, el Consell Assessor no podia sinó fer conscienciosament els informes que li eren demanats i suggerir ocasionalment que ens fossin demanats informes en qüestions sobre les quals crèiem que teníem coses per dir. Resumint, tinc la memòria d’un organisme que tenia un defecte de fàbrica.

Pere Lluís Font, filòsof

Pere Lluís Font, a l’Arteneu, l’antiga Casa Taulé  / LLUÍS FRANCO

Llengua i filosofia, com es relacionen?

Cal recordar que, molt abans de l’actual “gir lingüístic” de la filosofia, les tres hacs alemanyes (Herder, Hamann i Humbolt) ja ens van ensenyar que pensem amb paraules. La filosofia aspira a tenir una validesa universal, però és indiscutible que cada llengua li dona una certa coloració. En aquest sentit, no puc estar-me de dir que la filosofia té, en el nostre país, com a gran anomalia el sucursalisme, caracteritzat per la manca de dinàmica pròpia en l’àmbit territorial català i pel baix grau d’utilització de la llengua catalana.

Aquesta situació de sucursalisme i de colonialisme lingüístic és, sens dubte, el resultat de diversos factors, que es potencien mútuament. En primer lloc, hi ha com a obstacle ideològic el pseudouniversalisme (en realitat una forma de provincianisme), que ignora a la pràctica allò que a vegades sap tan bé en teoria: que l’universal només es realitza en el singular. I, en segon lloc, com a obstacle que podríem anomenar tècnic, la freqüent incompetència en la llengua pròpia, que fa que, davant la dificultat de poder produir amb una certa naturalitat textos d’una mínima qualitat lingüística en català, per comoditat i per inèrcia es continuï utilitzant sobretot la llengua castellana.

Alguna lliçó extreta del pensament de Descartes ens podria servir per al dia a dia? Per exemple?

A propòsit de la filosofia, penso que hauríem de descartar tota idea d’immediatisme. Servir, el que és estrictament servir, la filosofia no serveix per a res. Així i tot, l’hàbit de reflexionar metòdicament sobre les preguntes persistents de la filosofia millora la nostra qualitat mental de vida i modifica la nostra manera d’estar en el món. Descartes passa, amb raó, per ser el pare de la filosofia moderna, perquè la treu de la subcultura escolàstica. I “cartesià” és dels pocs adjectius derivats del nom propi d’un filòsof o d’un escriptor que han adquirit, en qualsevol llengua, autonomia semàntica: “cartesià” ha esdevingut sinònim de “racional”, “clar”, “ordenat”, “metòdic”. Així, parlem d’un esperit cartesià, com parlem d’un amor platònic o d’una situació kafkiana. Això serveix per al dia a dia? Sí i no.

I de Montaigne?

Montaigne és una font inesgotable de saviesa. Amb idees d’una validesa permanent. Per exemple, la desmitificació del poder polític: “En el més elevat tron del món, tanmateix no estem asseguts sinó sobre el nostre cul”. O les seves idees pedagògiques: “Val més un cap ben fet que un cap ben ple”. O la idea de la solució política en les guerres de religió. O la crítica de la “servitud voluntària”, d’acord amb el seu gran amic La Boétie: “Qui ha après a morir ha desaprès a servir”.

I de Spinoza?

Spinoza és un filòsof molt potent i temptador: Bergson deia que tots tenim dues filosofies: la nostra i la de Spinoza (com a possible recanvi). És també un important pensador polític antiabsolutista. I l’iniciador de la crítica moderna de la Bíblia. Una de les idees seves que fan pensar: davant de moltes situacions cal “no riure-se’n, ni lamentar-se’n, ni detestar-les, sinó comprendre-les”.

I de Kant?

Kant és el gran representant de l’anomenada “filosofia crítica”. Hi ha moltes idees seves que impregnen la nostra manera de pensar. Per exemple: la consciència de les possibilitats i dels límits de la raó, l’anàlisi del coneixement humà, o del fet moral, o de l’emoció estètica, la crítica de l’optimisme racionalista, la idea de la il·lustració com a accés a la majoria d’edat intel·lectual, la idea d’una pau perpètua, etc.

I de Pascal?

Pascal, a més de ser un gran científic i un gran escriptor, és un pensador atípic, que trenca tots els esquemes, amb idees fulgurants sobre tot el diví i l’humà, que diu coses essencials sobre la condició humana. Amb una antropologia filosòfica que podríem qualificar de fenomenològica, amb una lúcida filosofia de la ciència en el sentit modern i estricte de la paraula “ciència”, amb una suggestiva filosofia de la religió i amb idees interessants sobre ètica, filosofia política i estètica. Si, finalment, n’he traduït Els Pensaments, és perquè aquest llibre m’ha fet companyia tota la vida. Forma part, amb Montaigne i Descartes, d’un trio meravellós de pensadors-escriptors, que fa immortal tota una cultura.

La traducció d’aquest darrer li va fer guanyar el Premio Nacional “per l’excel·lent qualitat lingüística”.

Bé, la qualitat lingüística s’hauria de donar per descomptada en qualsevol producció literària en qualsevol llengua (com el valor en el soldat), i no deixa de ser paradoxal que se subratlli a propòsit d’una obra en català: deu voler dir que alguna cosa falla en la nostra llengua. Ja se sap que els premis tenen molt d’aleatori, però penso que en aquest cas es deu haver valorat el conjunt: la magnitud de l’obra, la suposada qualitat lingüística, la fidelitat de la traducció, la informació i les claus de lectura que proporcionen la introducció i l’anotació, etc.

No sempre és “excel·lent la qualitat lingüística” d’algunes traduccions?

Tant per la qualitat lingüística com per la fidelitat, hi ha traduccions bones, mitjanes i dolentes. Traduir no és un art menor. L’escassa qualitat lingüística d’algunes traduccions resulta encara més ofensiva en la traducció de bons escriptors. La meva experiència en la direcció de la col·lecció Textos Filosòfics em va confirmar que és relativament fàcil trobar bons coneixedors de qualsevol filòsof i de qualsevol llengua fins i tot allunyada de la nostra; però, que això comporti al mateix temps una bona competència en català, és quasi un miracle.

Per què és complicat traduir filosofia?

Tota traducció comporta la seva dificultat, perquè requereix un bon coneixement de les llengües de partida i d’arribada, de l’autor traduït i de la matèria de què tracta, i en general un bon bagatge cultural i un cert entrenament. En el cas de la filosofia, naturalment, cal també una certa cultura filosòfica i, a més, el coneixement de la terminologia específica. En aquest darrer aspecte pot ser útil demanar ajuda ocasionalment al Termcat.

Va guanyar la Creu de Sant Jordi, el 2003. És el reconeixement a una trajectòria.

Trajectòria” és potser un terme massa solemne. En tot cas, aquesta distinció és un honor que interpreto com un reconeixement a més de quatre dècades de compromís actiu amb la cultura catalana, de dedicació universitària amb consciència de país i de promoció de projectes culturals en la nostra llengua. Catalunya ha estat una de les passions de la meva vida.

Comentaris
To Top