[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Aviso que avui faré una gran volta abans no arribi al tema que us vull exposar. Començaré parlant dels xiprers, uns arbres condemnats pel cristianisme medieval a ser associats per sempre més amb esglésies i cementiris. Espiritualitat i mort. Només els faltaven els romàntics del segle XIX. Per cert, que bo, León Felipe, al seu poema Y la luna?.
A Catalunya, el xiprer ha tingut altres significats, com per exemple ser símbol d’hospitalitat: un xiprer al camí principal d’entrada a un mas significava que la bona gent hi seria ben rebuda. El xiprer era a Catalunya el que les palmeres són als països del nord d’Àfrica i al proper Orient.
I així, sibil·linament, he passat a parlar de les palmeres. Als Països Catalans també en tenim, de palmeres, més enllà del Palmerar d’Elx i malgrat l’escarabat morrut. Però només una és autòctona, el margalló, que, a més, és l’única palmera autòctona d’Europa.
Arribem allí on volia arribar. Ja som al lloc, al tema encara no. En concret, som als parterres del davant de casa meva. Uns parterres abandonats de fa mil anys, arran de la Gran Via. I en un d’ells, hi malvivia un margalló, discret, procurant passar inadvertit, fidel a la màxima de les plantes de parterre abandonat: qui dies passa, diòxid de carboni que fixa.
Vet aquí, però, que no tan inadvertit deuria passar, que un mal dia un operari de Smatsa el va tallar de soca-rel. Per al margalló, més una molèstia que un mal veritable. Com a bona palmera que era, va rebrotar amb més força per un altre cantó.
Però l’ordre devia ser clara i directa, perquè temps més tard, de nou, un operari (potser el mateix?) el tornà a tallar.
Llavors em vaig queixar a l’empresa via el canal de queixes oficial mundial: el Twitter. El community manager de l’empresa em va respondre de seguida, diligent i molt amable, explicant-me que l’havien tallat perquè estava podrit (el margalló).
Evidentment que no era cert que el meu margalló estigués podrit, perquè va tornar a rebrotar amb la mateixa energia que el primer cop, com si res, tot ell fulles verdes.
Suposo que el personal de l’empresa obeïa ordres d’algun saberut tècnic municipal. El cas és que el joc va seguir un temps: ara el tallen tan arran que sembla que és mort. Però ara rebrota i després el tornen a tallar. Fins i tot la crema dels contenidors del costat va resistir.
Tanmateix, tanta obstinació va donar fruits: el margalló va finir. Descansi en pau.
Alliberat el parterre del margalló, va passar a complir la mateixa funció que la resta de parterres: acumulador de caques de gos i aparcament de cotxes, que s’hi enfilen amb les quatre rodes. Sembla que aquest flamant cotxe de Policia Municipal que posa multes en mil·lisegons no passa mai pel meu carrer, perquè si ho fes, gastaria la bateria del multòmetre en un parell de cantonades.
I heus ací com aquell parterre que tenia un pobre margalló que el distingia dels altres parterres va perdre per sempre més la seva singularitat, esdevenint un altre parterre com tots els altres, i palesant l’hostilitat d’aquest espai trist que, al cap i a la fi, forma part de l’escenari diari de la vida d’uns quants veïns de la ciutat.
Quin mal terrible que calia extirpar feia aquell margalló? No ho sabrem mai. Ha quedat l’espai millor ara que abans? Rotundament no.
No estem parlant d’una pèrdua irreparable i les nostres vides no canviaran per aquest palmericidi, però les petites accions de cada dia són les que, acumulades, construeixen un espai públic més amable o més inhòspit, i això és el que, al capdavall, haurien de tenir al cap les persones que el gestionen.
I d’això és del que us volia parlar en aquest article.
