La periodista sabadellenca Francesca Rodríguez debuta literàriament amb Secrets (Fanbooks), una novel·la embolcallada de suspens que té tots els ingredients per atrapar des de la primera pàgina. Una adolescent aconsegueix escapar d’un segrest i, des d’aquest punt de partida, el lector s’endinsa en la intrigant reconstrucció de la vida de la víctima per descobrir què ha passat. Un trencaclosques a resoldre de la mà d’una periodista mediàtica, una investigadora i el tèrbol entorn familiar de la noia.
En un moment en què les plataformes audiovisuals permeten duplicar la velocitat de reproducció de les sèries i les xarxes socials han saquejat la nostra capacitat d’atenció, Rodríguez branda la bandera del thriller juvenil amb un ritme trepidant i un estil narratiu àgil i acurat, remant a favor de la causa de captivar literàriament els joves.
Albert Om l’acompanyarà a la presentació de la novel·la, el 3 de febrer a les 19h la Llar del Llibre, una prova de la bona consideració de Rodríguez entre els cercles periodístics.
El ritme de la història fa tremolar les cames. Les 190 pàgines es llegeixen d’una revolada.
La novel·la està adreçada a tots els públics, però especialment al juvenil. El ritme de vida dels joves i tot el que consumeixen és molt trepidant, molt marcat. I si volem que els joves continuïn llegint, hem de tenir-ho en compte. Em va semblar que per enganxar el lector, ha de voler saber què passarà des de la primera pàgina.
Un segrest, investigacions policials, el circ mediàtic. Tot plegat ho has viscut com a periodista?
Ho he viscut en situacions diferents i ho he sumat. He viscut el patiment d’una família per una filla desapareguda, un cas que vaig cobrir a La Vanguardia. Una noia de Sabadell va desaparèixer 9 mesos i els seus pares, que van fer una recerca mediàtica exhaustiva, van aconseguir que els mitjans mantinguessin el cas molt viu. Va acabar quan van trobar el cos de la noia, que s’havia suïcidat. En certa manera el que faig és començar la novel·la en el punt que acaba aquella desaparició, canviant-ne el final. I com a periodista, he viscut moltes vegades la pressió d’estar seguint un punt d’actualitat i veure l’enrenou de càmeres que segueixen els passos d’una persona, els clics, l’angoixa que això provoca… Penso que està bé introduir aquest punt d’anàlisi crítica a la feina.
I hi ha l’amor adolescent entremig, que té la força per moure-ho tot.
Quan tenim un personatge que té 15 anys, hem de pensar des del seu punt de vista la importància que tenen el grup d’amistats i l’experiència brutal del primer enamorament, una atracció descomunal.
Hi ha la intenció que els lectors es posin a la pell de la víctima: què sent quan parla amb la policia, la solitud després del segrest o la pressió mediàtica.
La víctima ho és per partida doble. El seu punt de vista em semblava molt interessant, pel patiment que viu i que no pot expressar cap enfora, per tot allò que voldria però que no pot fer després de passar uns mesos traumàtics… Totes les protagonistes, si t’hi fixes, són dones fortes que ho mostren des de la feminitat. No criden, ni s’expressen fort cap enfora per intimidar, sinó que ho són per dins. La protagonista, la periodista i la Mossa d’Esquadra que investiga els fets tenen una manera d’actuar diferent que els homes. Hi ha una escena molt pensada a l’inici del llibre: l’enfrontament entre el Major dels Mossos i la inspectora, on es visualitza la diferència a l’hora mostrar fortalesa.
La periodista de la història és sensible amb la víctima, però alhora hi ha fragments sobre ella que revelen un tic de la professió: “Somriu i s’imagina la bomba que serà tenir l’Anna al plató […]. Ja no l’escolta, està preparant mentalment el programa”.
Tot i que acaba fent l’anàlisi crítica, en un primer moment actua com ho faria qualsevol periodista: veu una notícia i el primer que pensa és que tindrà l’exclusiva, abans que qualsevol altra cosa.
El morbo!
El personatge és humà quan pensa en el seu èxit personal. El que passa és que situa la víctima en l’engranatge de pressió dels mitjans.
En el llibre, un pensament de la víctima: “Sap que els periodistes volen detalls. Tots volen detalls”.
Estem en una societat en què agraden els detalls, i com més morbosos millor. La protagonista fa la reflexió perquè sap que les preguntes dels periodistes van més enllà de saber què ha passat, volen saber com ha passat i quins en són els detalls. Es troba en la dicotomia de necessitar els mitjans per tenir-los a favor per explicar la seva vivència, però no té ganes d’explicar els detalls.
Francesca Rodríguez, periodista i escriptora / LLUÍS FRANCO
Secrets és l’exemple que sovint les coses no són com semblen.
Ni en els casos policials i judicials, ni a la vida. M’interessava aquest punt de vista crític: des dels mitjans de comunicació sabem que donem una visió resumida de la realitat, ressaltem alguns trets o oferim interpretacions. I passa sovint que hi ha molta distància des del que es diu en primer moment fins a allò que acaba sent la realitat final.
El llibre està dedicat als teus fills.
L’han anat llegint a mesura que anava escrivint-lo, els he fet una mica de conillets d’índies! [Riu]. M’interessava que el llenguatge els fos molt proper i a vegades els preguntava: això, vosaltres, ho diríeu així o d’una altra manera? És important que qui ho llegeixi s’hi senti identificat. De fet, la manera de pensar i relacionar-se d’un dels meus fills, que és una persona reservada amb un alt coeficient intel·lectual, m’ha servit per establir algunes característiques de la protagonista.
Hi havia ganes de treure les llicències literàries que com a periodista s’han de reprimir?
Totalment! Soc una gran lectora, sempre m’ha agradat escriure, i en l’ofici has de ser el més fidel possible a la realitat, sense permetre’t gaires llicències estilístiques. És un plaer escriure podent utilitzar tots els adjectius possibles, comparacions o metàfores. Però també he vigilat per mantenir un estil narratiu fresc i precís, sense carregar-lo.
Debutes amb ‘Fanbooks’, un catàleg transversal de l’editorial Grup 62.
És una gran satisfacció! Primer perquè és un segell exigent, que requereix una determinada qualitat i que el publiquin vol dir que l’han trobada. I també perquè amb una bona editorial es pot arribar a un públic més ampli, que és el que vols una vegada has publicat. Agraeixo molt aquesta confiança a una autora debutant.
Tens més novel·les al calaix?
Sí, aquesta l’han publicat després de presentar-la a un premi de literatura juvenil. En tinc altres acabades i estic escrivint-ne una altra de juvenil, una història totalment diferent, però que també vol atrapar el lector.
