[Per Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Em vaig quedar dient que el problema al voltant de la democratització de l’opinió podia raure, en part, en el fet que se’ns hagi ensenyat que totes les opinions són vàlides i s’han de respectar. No?
No vull cridar a la intolerància ni a l’odi, però com que ens hem format en allò de “s’han de respectar les opinions dels altres” i “és la meva opinió i, per tant, l’has de respectar”… Jo què sé, si la teva opinió és que la terra és plana, la meva opinió és que ets un imbècil. Si la teva opinió és que la vacuna porta un xip i per això no em vacunaré, que és la meva opinió, ei, de puta mare, però llavors la meva opinió és que el món seria un lloc millor si t’atropellés un camió. Joder, perdó, eh, però és que això no són opinions (ni les seves ni les meves!), o sí, precisament, però re més, re a tenir en compte, re a valorar, re a donar per vàlid perquè només són opinions.
Si vols que et cregui, si vols que valori i respecti el que dius, dona’m arguments, convenç-me! T’ho juro que per mi, mentalment, que em convencin d’una cosa que abans no compartia equival a un polvo mental de l’hòstia, te m’has guanyat. Però una simple opinió no arriba a palla mal feta, amb desgana, sòrdida, sense poder acabar perquè uns borratxos truquen a la porta d’un lavabo brut d’una discoteca rància. Ni a això arriba l’opinió.
I la pitjor opinió és la que es disfressa d’argument. Aquesta és la que funciona com un càncer perquè es va estenent, capturant i fent mutar les cèl·lules bones, i com més en captura, més poderós és, i com més poderós és, més en captura. Penso en els terraplanistes donats de la mà de tota mena de conspiranoics, penso en l’extrema dreta, penso en el “ni machismo ni feminismo, igualdad”. Això és el que és perillosíssim. I quan m’explicaven com funcionava el càncer a bio de segon d’ESO jo pensava: i les cèl·lules sanes no poden reconèixer que les altres són dolentes, abans de cedir-hi, i mutar? Som tan imbècils que no ho veuen venir? On és allò de “la natura és sàvia”? Doncs sí, algunes cèl·lules no poden fer re més que sotmetre’s a les malignes. Putada. El jo de catorze anys, fet pols.
I crec que no fa falta tancar la metàfora perquè l’analogia és prou clara, no? I que consti que no és una crida a l’odi, que ho pot semblar, me’n faig el càrrec. És una crida a pensar una mica, en general, escoltar la gent que hi entén, de cada cosa, i no a l’influencer de torn. Que passar deu minuts a un late night no et fa referència de re (o no te n’hi hauria de fer), que tenir més pasta que jo no et fa tenir més idea de re, i més si tenim en compte que la pasta l’has guanyat per dir coses tals com esa piba es una perra y la voy a perrear, m’entens? No estic referenciant ningú en concret, eh, però ja ens entenem. Però potser aquí està la cosa, no? En la pasta. Tatxan! Una altra victòria del capitalisme salvatge.
