[Pere Alavedra, enginyer industrial]
En aquest article, voldria continuar parlant amb vosaltres sobre sostenibilitat, de forma concreta, d’un dels pilars sobre el qual es fonamenta, del pilar que menys s’esmenta quan hom parla de sostenibilitat: el pilar econòmic.
Avui tenim la sort de poder disposar d’un ampli ventall de mitjans, sigui a la pantalla de l’ordinador o a la del mòbil, això en facilita la seva lectura i l’anàlisi dels continguts, per així poder observar la presència de l’alt grau d’igualitarisme existent a la societat catalana.
Una gran part de la població creu que l’aportació al comú és equitativa i confon igualitarisme amb igualtat; que és el dret que tenen les persones a gaudir de les mateixes oportunitats, sense tenir en compte criteris econòmics, ètnics, socials o laborals.
Les societats dels països amb economia lliure de mercat tenen una composició força uniforme. Hi ha un 15% d’empresaris, entenent com a tals aquelles persones que gestionen una empresa o un negoci privat, un altre 15% que treballa a l’administració publica i a les empreses vinculades, sigui com a polítics, funcionaris, personal laboral o assimilats, i la resta, el 70%, són assalariats a les empreses privades. A tots els països hi ha un nombre no homogeni de persones a l’atur.
El cas és que tots els països en el món de l’economia de mercat depenen del 15% que són empresaris, molt sovint ni la societat ni els països en són conscients.
Hem de tenir clar que no hi ha territoris més o menys pròspers, el que hi ha són societats més o menys pròsperes, ja que són les persones les que promouen la riquesa de les nacions, de forma especial, els polítics que les regeixen.
Recentment, ho hem vist a Veneçuela, un país que als anys seixanta del passat segle era més ric que Espanya, en aquell temps un bolívar costava 15 pessetes. Amb l’arribada d’Hugo Chávez al poder el 1999, i la sortida de l’empresariat del país, en menys de vint anys, s’ha convertit en un dels més pobres d’Amèrica de Sud, avui el 60% de la població està amb pobresa extrema.
Sense arribar a aquest extrem, sovint en entorns socials determinats es produeix un degoteig de canvis, que incideixen en el seu progrés o declivi, i com que són lents esdevenen inapreciables, fins que els resultats són irreversibles.
Els empresaris cerquen entorns que ofereixen les millors oportunitats i condicions perquè llurs negocis prosperin, no oblidem que la finalitat de tot empresari, sigui gran, mitjà o petit, és generar riquesa i llocs de treball a la societat.
Com deia a l’article publicat el passat 9 d’abril, el creixement econòmic del món des de l’any 1850 al 2000 s’ha repartit, segons Thomas Piketty, en: 1/3 per al capital i 2/3 per als recursos humans; però perquè això es produeixi necessita els empresaris, encara que sols representin el 15% de la població activa.
Si ho oblidem, actuant amb igualitarisme, també conegut com a populisme, i no es crea un clima i un lloc on pugui prosperar la riquesa, l’empresari emigra tot cercant un nou lloc on pugui ser acollit i crear-la.
Sovint parlem molt de retenir talent, però parlem molt poc de retenir empresaris.
Si Sabadell és capaç de crear un entorn amable als empresaris, serà la ciutat pròspera que tots anhelem, i podrà donar la qualitat de vida que els sabadellencs desitgen.
