Només cal viatjar amb transport públic per confirmar-ho: vivim enganxats a una pantalla. Això, si no som dels que no aixequem el cap i deixem de mirar el mòbil durant el trajecte. El pantallisme ha crescut especialment després del confinament per la Covid, ara fa tres anys, assenyalat avui com un problema que sovint exerceix com a motor que accelera altres trastorns i patologies.
“Des de la pandèmia, hi ha hagut una creixent preocupació, tant per part dels professionals com de les famílies. Els problemes associats a l’ús de les pantalles s’estan fent cada vegada més evidents”, explica Cristina Forcelledo, psiquiatra infantojuvenil de l’hospital Parc Taulí.
Manca de protocols de diagnòstic
El focus es posa especialment en els joves entre 13 i 17 anys, col·lectiu amb més exposició a la pantalla, amb una mitjana de vuit hores al dia, per oci o per necessitats acadèmiques. “Si ho mesuréssim tots els adults, ens sorprendria. Quan es quantifica, t’adones de la situació real”, exposa la doctora.
Un dels problemes que es troben els professionals, detecta, és que la tecnologia ha avançat molt més ràpid que els protocols diagnòstics. “Utilitzem una guia internacional de diagnòstic elaborada fa cinc anys i només inclou un apartat d’addicció a jocs per internet. Per a la resta de pantalles i plataformes, no hi ha protocols formals establerts”. I això, percep, dificulta un diagnòstic més enllà d’aquella addicció que es manifesta en alguns usuaris de videojocs.
“Entre un ús, un mal ús i un abús de la pantalla hi ha una línia molt estreta”
En aquest escenari, la detecció del pantallisme s’inclou en el seguiment de trastorns tractats històricament a les consultes, com el TDAH o els trastorns de la conducta, com podria ser un TCA (alimentari). “Aquest tipus de pacients, quan hi ha un problema d’ús de pantalla, acostumen a tenir problemes de comportament associats: discussions, xantatges, agressivitat…”, enumera entre les actituds que serveixen per encendre les alarmes. En altres casos clàssics, Forcelledo apunta també als pacients amb perfil autista, introvertit i ansiós. En aquests, “quan utilitzen pantalles, la resposta és tancar-se encara més, com a forma per evitar la socialització”, exemplifica sobre com arribar al diagnòstic.
L’abús de pantalles, doncs, no només activa els llums d’alerta en aquestes patologies ja conegudes, sinó que les agreuja. Que no hi hagi protocols, admet la doctora, complica encara més l’evolució d’aquests trastorns. Un fet que obliga a replantejar la resposta mèdica en aquests casos. “Vivim en les pantalles. Als nens els envien els deures al mòbil, tenen aplicacions que formen part de la vida diària…”, radiografia. Per aquest motiu, “entre un ús, un mal ús i un abús de la pantalla hi ha una línia molt estreta”, precisa.
Addicció a les pantalles | Aina Torres
En aquest sentit, el Taulí ha creat un grup d’intervenció psicoeducatiu per a pares, que neix amb la idea d’assessorar i obrir el debat a les famílies amb problemes d’ús de pantalles i altres diagnòstics afegits mitjançant sessions que s’aniran repetint periòdicament. En l’àmbit de l’educació primària, l’hospital sabadellenc també organitza un programa on s’inclouen problemàtiques vinculades a les pantalles i que es pot consultar a través dels CAP de la ciutat.
Quines eines tenim per gestionar-ho?
“L’excessiu temps en pantalla pot portar problemes molt diversos més enllà de si hi ha o no diagnòstics associats”, remarca. Per això, la resposta dels pares i educadors en aquest univers encara poc conegut és complexa. Entre altres coses perquè tots hi estem exposats. Segons detalla, el pantallisme pot comportar problemes de son, baixada del rendiment acadèmic, menys temps d’oci amb família i amics, un estil de vida més sedentari… Signes que evidencien que existeix un problema.
Amb tot, sorgeix una pregunta: hem de prohibir les pantalles? “Rotundament no”, defensa Forcelledo. “Hem d’entendre que cal normalitzar-les, entenent que en l’adolescència, la vinculació entre joves és una prioritat per a ells”, sosté. Com podem gestionar-ho, doncs? La recepta, a parer seu, té diversos ingredients.
D’una banda, cal posar límits horaris: “en l’etapa dels 6 als 16 anys, l’adult ha de tenir un control sobretot el que fan els joves en la pantalla”, assenyala com una de les claus. De l’altra, indica, hi ha d’haver hores del dia completament lliures de la pantalla, com una espècie de depuració: “una hora abans d’anar a dormir, durant els àpats, fomentar que es desenvolupin altres activitats, esport, i que les activitats mantinguin un equilibri”, analitza.
Noves plataformes, nous reptes
Els adults tenen la responsabilitat de supervisar quines aplicacions utilitzen els fills. És un repte, considera, perquè moltes vegades els joves utilitzen plataformes recents, amb una curta trajectòria. L’aparició d’aquests nous espais afegeix dificultats als pares, però també als professionals mèdics, que s’enfronten a noves variables en el seguiment dels pacients. “Són casos que en un altre període haurien donat símptomes més coneguts, però que avui són una mica diferents”.
Viatjant al transport públic ens adonem d’una realitat: gairebé tots estem lligats a les pantalles i, en conseqüència, tots hem de disposar d’eines per garantir-ne un bon ús. “És un negoci. Els dispositius estan creats per ser consumits i, per tant, poden generar addicció. Passa amb videojocs, però també amb la majoria d’aplicacions que utilitzem”, alerta la psiquiatra del Taulí. “Les pantalles tenen coses bones. Però, igual que passa amb altres coses, en excés són dolentes. Hem de tenir coneixement suficient i saber fins a quin punt és raonable el seu ús”, conclou.
Més addicció a les pantalles: “Els nens reaccionen agressivament, els pares s’espanten molt”
