Catorze anys després, el Sabadell torna diumenge a l’Stadium Gal d’Irun. D’alguna manera és com tornar a l’escenari del crim esportiu més greu de la història arlequinada en aquest segle XXI. En la segona eliminatòria del play-off a Segona A, el col·legiat madrileny Enrique Ortiz Blanco es va convertir en el trist protagonista amb tres decisions claus que van condemnar l’equip dirigit per Ramón Moya. El meritori empat (1-1) va ser insuficient després del 0-1 de la Nova Creu Alta.
Hem volgut tornar a l’Stadium Gal. Ho hem fet a través del fil conductor d’Agustín Fernández, l’únic jugador d’aquell partit que continua vinculat al Centre d’Esports, ara com a màxim responsable de l’àrea mèdica, i altres protagonistes d’una tarda de malson. “Ha passat molt de temps, però ho recordo molt bé”, comença l’Agustín, qui va arribar aquella temporada (2008/09) al Sabadell procedent del Badajoz. “Ningú donava un duro per nosaltres en el play-off. Ens vam classificar després d’una gran ratxa a la segona volta (30 de 33 punts) i vam donar la cara. Primer, eliminant a un dels favorits, la Cultural Leonesa, amb un 0-1 a Lleó i aquell gol entre Sergio Iglesias i jo. Continuo pensant que vaig fregar la pilota amb els cabells abans d’entrar”.
Després va arribar el Real Unión. “Sabíem que era difícil i més amb el 0-1 a casa. Però allà vam sortir per tot. De les tres jugades polèmiques, puc parlar de dues perquè estava al costat mateix. El penal en contra el fabrica el rival buscant la cama de Mejías i en l’acció del gol fantasma, jo participo directament provocant el rebuig del porter. Ho vaig veure des del darrere i la pilota picada per Joel (una vaselina) va entrar almenys mig metre o més… De fet, Otermin estira el braç cap a dins i després de treure la pilota ell impacta directament amb la xarxa del fons de la porteria, un moviment que el delata”, explica amb detall.
De res van servir les protestes arlequinades. “Va ser un gol claríssim, clamorós. Ortiz Blanco m’havia xiulat en la meva etapa al filial del Real Madrid i tenia un bon concepte d’ell. Potser la seva ubicació no era bona, però l’assistent ho havia de veure. Potser els va superar la pressió ambiental i no van voler complicar-se la vida, no ho sé, però és evident que van decantar la balança. El Real Unión era un club amb pes en aquell moment i també estava embolicat en un affaire -acusació de compra de jugadors- amb el Cadis”.
Agustín va tornar a jugar a l’Stadium Gal amb el Palencia i reconeix que “és un escenari difícil pels visitants, però l’ambient mai serà com el d’aquella eliminatòria. Confio que el diumenge puguem treure un bon resultat perquè ho necessitem”.
“Vaig perdre els papers”
El tècnic era el temperamental Ramón Moya, qui no té dubtes: “de la meva llarga trajectòria com a entrenador és dels partits que més recordo i també el que més mal m’ha fet. Reconec que vaig perdre els papers al final i li vaig dir de tot a l’àrbitre… M’haurien pogut sancionar molts partits i no ho van fer”, reflexiona. I afegeix: “que no et concedeixen un gol dubtós m’ha passat algunes vegades i entenc que és una acció difícil, però aquella va ser tan evident… Jo crec que va entrar un metre!”. Per cert, el de Castellnou de Seana encara no ha penjat el xandall i estaria disposat a tornar a les banquetes. “Ara mateix només entrenaria a l’Espanyol o el Sabadell, els clubs que tinc més al cor”, matisa.
Golàs insuficient
Jaume Berlanga va exercir de capità i tot i la seva posició de defensa es va convertir en protagonista amb un golàs abans d el descans que obria la porta de l’esperança. “Era el meu segon gol amb el Sabadell i ho vaig celebrar amb una tombarella perquè era molt especial”, recorda. Per desgràcia, va ser insuficient: “La paraula atracament potser és massa forta, però ens vam sentir molt perjudicats per l’actuació arbitral. Les tres decisions més importants van anar en contra. En el gol de Joel, des de lluny ja vaig tenir la sensació que havia entrat la pilota i per les imatges es veu claríssim. Amb el VAR hauríem estat a la final del play-off”, ironitza.
D’alguna manera, el Jaume es va poder treure l’espineta amb l’ascens a Eibar dos anys després exercint les funcions de delegat arlequinat. “Va ser una època molt maca que em va permetre gaudir del futbol professional encara que fos des d’una altra òptica. Tinc un gran record del Sabadell”.
El sabadellenc Juvenal Edjogo corrobora les sensacions dels seus companys: “Quan un àrbitre no vol que guanyis és difícil fer-ho. Un penal rigorosíssim, un altre a favor no assenyalat i el gol no concedit. Moltes coses”, resumeix.
L’afició ho va patir
Uns 500 seguidors arlequinats van replicar als més de 4.000 aficionats locals. També van patir el desgavell arbitral, com reconeix el soci i actual president de la veterana Penya Sabadell -aviat donarà el relleu a Miquel Guillem-, Antonio Moreno, qui ho va viure a la graderia de l’Stadium Gal. “Sempre serà el partit del gol fantasma que per nosaltres va ser un gol claríssim. Tothom ho va veure menys l’àrbitre i l’assistent. O no ho van voler veure. A més, des de Sabadell ens insistien que era gol veient les imatges. Encara creixia més la indignació”. També recorda les dures mesures que va aplicar l’Ertzaintza als aficionats arlequinats. “Abans d’entrar a la ciutat van parar tots els autobusos. Va ser un malson”.
