Per Ana García Molina, economista i presidenta de la Comissió d’Economia i Sostenibilitat del Col·legi d’Economistes de Catalunya
L’objectiu de la Unió Europea (UE) el 2050 és la descarbonització plena i profunda de l’economia. La descarbonització per al món empresarial comporta revisar els seus processos i establir noves estratègies. És una aposta per l’oportunitat de desenvolupar i treballar la cadena de subministrament, ser més competitius i poder reduir les emissions.
La indústria produeix aproximadament una quarta part del PIB i l’ocupació mundial, i emet un 34% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) del món. Aquesta realitat està lligada a la necessitat d’encarar l’emergència climàtica i la creixent pressió social i política per mitigar l’impacte mediambiental del sector, protegint l’ocupació i la indústria.
Per a aquest esforç de descarbonització es requereix una política industrial coherent amb els objectius del clima, d’ocupació i de valor afegit de la indústria. Implica una col·laboració entre els actors empresarials, el sector financer i els governs en cadascuna de les cadenes de valor per promoure el conjunt de mesures de mitigació. Per exemple, les indústries poden aprofitar la proximitat dels actius industrials per compartir infraestructures, riscos financers i operatius, recursos naturals i socials.
Segon McKinsey, la transformació de l’economia mundial necessària per aconseguir les emissions netes zero el 2050 requeriria una despesa mitjana anual de 9,2 bilions de dòlars en actius físics, 3,5 bilions més que en l’actualitat (o si mirem la xifra global, aproximadament 250 bilions). Aquest augment equival a la meitat dels beneficis empresarials mundials i a una quarta part dels ingressos fiscals totals el 2020. L’impacte seria desigual entre països i sectors.
Quines normatives arriben a les empreses per assolir compromisos cap a la descarbonització?
La nova directiva sobre informació en matèria de sostenibilitat corporativa que modifica la directiva d’informació no financera i diversitat de l’any 2014, fa èmfasi en la cadena de valor i en el seus impactes. La directiva sobre diligència, que s’espera en breu, demanarà informació a l’administrador i responsabilitat en tota la cadena de subministrament i pressionarà per conèixer la governança de tots els proveïdors. Serà tot un repte establir els mecanismes de control i no restar competitivitat a l’empresa.
La guia per a la publicació dels indicadors (taxonomia de la UE, Reglament 2020/852/UE) té l’objectiu d’informar els inversors sobre si una activitat econòmica és mediambientalment sostenible mitjançant l’establiment de criteris objectius comuns a tota la Unió Europea (UE) amb unes ràtios tècniques que no són fàcils d’assolir.
El passat mes de desembre Europa va renovar la reforma del règim de comerç de drets d’emissions. Les emissions de la indústria s’hauran de reduir en un 62% l’any 2030 (l’any base de referència és el 2005) i caldrà reduir en 90 milions de tones el CO2 equivalent el 2024 i en 27 milions el 2025.
Què és el més rellevant per al teixit industrial en el nostre territori?
Per a les empreses, l’adaptació és molt important per poder gestionar la descarbonització i poder complir la normativa legislativa. Aquesta adaptació i transformació a la nova economia sense emissions fa que aprofitin les oportunitats i que puguin sortir més enfortides evitant riscos. Depenent de l’organització i el sector, el full de ruta per aconseguir la descarbonització variarà.
Quins efectes i palanques pot fer servir la indústria per a la descarbonització?
Impulsar les energies renovables, impulsar l’economia circular, aprofitar els residus industrials, la biomassa, protegir la biodiversitat, impulsar els gasos renovables, generar biometà a partir de residus orgànics, l’hidrogen… També substituir combustibles fòssils cap a combustibles alternatius, etc.
No tot es pot electrificar ja que hi ha molts usos que hauran d’assolir la seva descarbonització amb solucions alternatives sense electrificar. El RePowerEU (pla per reduir la dependència dels combustibles fòssils i accelerar la transició ecològica com a conseqüència de la guerra d’Ucraïna-Rússia) estableix com un dels objectius que un 10% del consum de gas sigui biometà.
No tots els sectors tenen una solució única per avançar cap a la descarbonització. Per exemple, el sector marítim (sector amb menys petjada d’emissions per unitat de transport milla-tona) necessita combustibles alternatius i adaptar-se al desenvolupament tecnològic (motors duals d’amoníac), invertint en nova flota i en millores tecnològiques, i aprofitant l’economia d’escala que es pot aplicar a flotes més grans i més eficients, i diversificar les fonts de combustibles. Un sector en el qual mesures normatives com la Fitfor55, amb la nova fase de reforma del mercat d’emissions del passat mes de desembre, faran que el 2027 sigui el primer any en què s’hagi de pagar pel 100% de les emissions.
El 2034, el Mecanisme d’Ajust en Frontera per Carboni (CBAM, en anglès) afectarà, entre d’altres sectors, el del ciment. Aquest sector representa un 7% de les GEH a nivell global i per tant representa un gran repte de transformació. El formigó és el segon material més utilitzat per la humanitat després de l’aigua. En el futur es preveu un increment de la població a les ciutats d’un 55% a un 70%, fet que comportarà un augment de demanda en habitatges i infraestructures. El ciment és clau en la lluita contra el canvi climàtic i és interpel·lat també dins de la taxonomia financera.
Es treballa amb nous materials, nous processos, més eficiència i economia circular. Una de les palanques per a la reducció d’emissions serà la captura del CO2. Tot això suposarà un esforç d’inversions considerable. Per a aquest sector posar preu al CO2 és cabdal per poder rendibilitzar les inversions i crear mercat. El CBAM ajuda els sectors on resulta complicat la substitució de materials a crear un marc que els permeti ser competitius quant a tecnologia i productes, mentre s’investiga i es troben solucions alternatives. Aquest esforç d’inversions que han de fer les empreses per ser competitives és el que també s’exigeix als productes que arriben a Europa. La regulació és primordial, ja que promou en les indústries el disseny i la fabricació de productes més eficients. Aquest repte de descarbonitzar també requerirà la promoció d’aliances entre sectors per poder treballar conjuntament, com per exemple amb la indústria química.
Hi ha sectors on les emissions són més baixes, i en aquests parlarem més d’adaptació. Per exemple, la gestió de l’aigua és un sector menys intensiu en generació d’emissions de CO2. El tractament d’aigua és un 0,8% de les emissions nacionals. Les emissions més grans es produeixen en processar aigües residuals. Cal destacar que, dins de la taxonomia financera, la ràtio no emfatitza les emissions de CO2 sinó els quilowatts consumits, i per tant obliga a ser eficient amb el consum d’energia i fomentar l’eficiència energètica. L’aigua residual té molt valor, pot generar biometà i també es pot utilitzar perquè les mateixes plantes siguin autosuficients en la generació d’energia.
Davant d’aquest repte per assolir la descarbonització per a la indústria, es fa una crida a una major coordinació entre les administracions nacional, estatal i local per poder portar a terme les inversions en els diferents territoris. L’harmonització normativa és fonamental no en l’àmbit territorial espanyol-autonòmic-local, sinó en l’àmbit europeu i internacional.
Quins reptes es plantegen?
La descarbonització de l’economia en el sector industrial comporta una inversió per mantenir la competitivitat del mercat. Les aliances dins de la indústria química, tecnològica i energètica són primordials. Cal conèixer l’activitat de l’organització i l’activitat de la cadena de valor que ajudi a avaluar la petjada de CO2. Entendre la circularitat en el sentit més ampli: residu-valor. Totes les empreses volen ser competitives però l’administració i els legisladors han de ser més eficients, avançar-se i liderar per assolir la descarbonització.
És una oportunitat per sortir-ne més enfortits.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
