[Per Josep Gisbert, periodista]
Què li deu ERC al PSOE? Aquesta és una pregunta que molts s’han formulat a la vista de com la reforma del delicte de malversació pactada per tots dos, lluny de servir per despenalitzar els encausats pel referèndum de l’1-O, els criminalitza encara més. I s’ho pregunten perquè no s’entén que ERC, tot i la gran enredada del PSOE, encara el defensi i no hi hagi partit peres, si no és que darrere de tot plegat s’hi amaguen ves a saber quins pecats inconfessables. Altrament no té solta ni volta.
De veritat que ningú dins d’ERC no s’havia adonat de la jugada? Ningú no havia vist l’ensarronada que li preparava el PSOE? Tan mals negociadors són? Els catalans, de fet, mai no han sabut negociar res, del Compromís de Casp ençà, i així va la cosa. El cas és que quan tothom tenia clar que li aixecarien la camisa, ERC semblava que estigués als llimbs, fent càbales sobre a quines eleccions es podria presentar Oriol Junqueras, si a les municipals o les espanyoles d’aquest mateix 2023 o a les catalanes del 2025, i donant per descomptat que dirigents com Josep Maria Jové i Lluís Salvadó se’n sortirien sense presó ni inhabilitació. Però la justícia espanyola no defrauda mai i, encara que sigui a còpia de retorçar la llei a la mida del seu gust, el jutge Manuel Marchena, seguint la línia traçada per Pablo Llarena d’aplicar el delicte de malversació a la modalitat agreujada als exiliats, ha fet el mateix en el cas del president d’ERC i li ha mantingut la condemna d’inhabilitació fins al 2031, mentre que la Fiscalia demana 7 anys de presó i 32 d’inhabilitació per a l’actual president del grup d’ERC al Parlament i 6 de presó i 27 d’inhabilitació per al president del Port de Barcelona. I això diuen que és la desjudicialització?
Si la reforma del Codi Penal espanyol per treure’n el delicte de sedició i revisar-ne el de malversació a fi i efecte d’afavorir els encausats per l’1-O era la gran basa d’ERC, és obvi que el tret li ha sortit per la culata. I quan s’ha constatat que la justícia espanyola no ho interpreta com el partit esperava, tot han sigut escarafalls i lamentacions i invectives en contra dels togats. Però el que sens dubte li ha fet més mal és tot un dirigent del PSOE com el ministre de la Presidència i mà dreta de Pedro Sánchez, Félix Bolaños, traient pit i presumint del paper de la Fiscalia, perquè “els fets de l’1-O eren delicte aleshores i continuen sent delicte ara”. A això, en canvi, ERC no hi ha dedicat ni mitja paraula. Cal suposar que no és perquè hi estigui d’acord, perquè aquesta és una línia que els partits catalans sempre havien tingut clara i, a més, perquè la convocatòria d’un referèndum il·legal havia estat expressament despenalitzada el 2005, durant el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero arran del pols plantejat pel lehendakari Juan José Ibarretxe, de manera que el del 2017 tampoc no podia ser delicte.
De debò que ERC no s’adona que amb un episodi com aquest la taula de diàleg entre els governs català i espanyol, que en teoria hauria estat el marc en què s’hauria pactat la reforma del Codi Penal espanyol, queda definitivament morta i enterrada? Una taula de diàleg que si fins ara havia estat molt discutida, a partir d’ara queda del tot inservible i ERC ja no la pot continuar invocant en nom de res. I amb això el partit perd la carta en què havia dipositat l’èxit de la legislatura, en realitat l’única de què disposava i en què s’ho havia jugat tot. La reacció lògica fora, doncs, trencar relacions amb el PSOE per fer-li pagar l’engany i plantar-li cara d’ara endavant, sense importar-li les conseqüències que se’n poguessin derivar tant a la política catalana com a l’espanyola. Però si en aquestes circumstàncies el que pretén és fer veure que no ha succeït res i passar per alt la humiliació a què l’han sotmès, no hi ha explicació política que ho justifiqui.
Què li deu, en fi, ERC al PSOE?
