Ramon Mirabet actuarà dissabte a les 20h al Teatre Principal per presentar Free, el seu quart treball discogràfic.
Ets net d’artistes de circ, amb un pare trombonista i una mare cantant. L’amor per la música està predeterminat al teu ADN?
Sembla que sí, tot i que de petit no n’era conscient. M’agradaven moltes coses, sobretot l’esport i els animals. I la música m’acompanyava, però no era la passió que m’enganxava, encara. Fins que em vaig adonar, de cop i volta, que m’oferia la sensació d’alliberar-me de vergonyes, inseguretats i prejudicis. S’ha convertit en un vehicle de comunicació, en la meva professió, i ho dec als meus pares.
Vas començar tocant als carrers del barri bohemi de París, Montmartre, d’Erasmus l’any 2005.
Tocar al carrer em va canviar la vida. De molt petitet, estava acostumat a veure els meus pares a l’escenari. Un dia, pels carrers de Ciutat Vella, a prop de la Catedral, vaig fixar-me en els músics de carrer. Em vaig preguntar qui eren i com era la seva vida. Em van fascinar, se’m va quedar gravat. I quan era a París estudiant la carrera, després de quatre birres a davant del Sena amb dos músics que m’entusiasmaven, vaig cantar una cançó i se’m va despertar la inquietud. Quan vaig tornar a casa vaig dir als meus pares que volia viure experiències, conèixer gent, viatjar i que la música fos el mitjà per pagar-ho. I així vaig estar 6 anys per Europa.
Uns altres pares t’haurien dit que t’havies trastocat!
He tingut uns pares que se sortien de la norma. Sempre els agrairé que m’hagin deixat que m’equivoqués, que agafés el meu camí i que els errors fossin meus. La meva mare sempre m’ha dit que la vida és molt curta i no s’han de deixar de fer coses, que s’ha de seguir el cor. Amb tres anys, vaig començar a estudiar piano i als 9, ho vaig deixar per por escènica. Mai em van pressionar, sempre m’han deixat llibertat, perquè si has de dedicar-te a alguna cosa tota la vida, és millor que no sigui imposada.
Què va determinar que un estudiant d’ADE apostés per la música?
Podria haver estudiat veterinària o… per ser astronauta. Soc una persona curiosa i amb inquietuds, m’agrada tot. Una altra idea era fer comunicació audiovisual. Al final, la carrera m’ha anat molt bé, perquè quan encetes un projecte musical de manera independent, hi ha riscos, objectius i inversions. Has de fer balanços de comptes.
L’any 2010 la teva vida canvia. El concurs La Nouvelle Star et converteix en una estrella a París, però a Barcelona ningú no et fa cas encara.
És un contrast que em va ajudar a tocar de peus a terra. Estic orgullós del programa, va ser inoblidable, però a vegades l’entreteniment té poc a veure amb la música. Vaig tornar a casa i, després, em vaig posar a tocar als carrers de París tres anys més. És el mateix lloc on vaig deixar la meva feina, on volia ser. Volia escriure el meu propi camí. I ho continuo fent. Tot i tocar al Gran Teatre del Liceu o fer sold out a Sabadell, soc poc reconegut a casa meva, mai he tingut cap premi ni sono a les ràdios. Tinc el reconeixement del públic, això sí, que és el que m’omple perquè he seguit la meva intuïció i he fet el que m’agrada.
T’agradaria sonar a ràdios?
M’encantaria sonar a les ràdios, però entenc que potser el meu lloc no és aquest. Ara mateix tot és molt efímer i l’urban s’ha menjat bona part del circuit. I els projectes on hi ha diners a darrere tenen més sortida a les ràdios. Alhora, no m’inquieta ni em preocupa. No veig la meva carrera com a immediata, sinó de fons. Em veig vivint de la música molts anys. El meu premi ha de ser el del públic. Costa arribar a públic més gran, sí, però les coses a poc a poc tenen un sabor diferent, millor. Quan puges al cim d’una muntanya caminant, en lloc d’anar amb helicòpter, la vista és millor.
El carrer va ser dur?
Aquests 6 any semblen idíl·lics, però és una mica com una jungla. T’hi has de fer un lloc, fer-te respectar pels altres músics, per lladres i per màfies, entendre que cada ciutat té la seva llei, a vegades plou, ve la policia… Jo mai vaig tenir permís, trigues mesos o anys a tenir-te, i estava viatjant. París és molt bonic, però dur. Em preguntava què collons feia tocant al carrer, però alguna cosa em deia que havia de continuar. Tot té la seva recompensa.
Quant en treies?
Tocava a les escales Sacré Cœur una horeta al dia. Podien ser 500 euros.
Com? Són molts quartos!
No tothom ho guanyava. Només un italià em feia la competència, però no tenia bona relació amb els immigrants que dormien al carrer i el van fer fora. T’hi havies de portar bé, com amb les màfies. En el meu cas guanyar tant va ser una mescla de tot: un noi jove, amb un cognom bastant àrab, que havia fet un talentxou a França, Bèlgica i Suïssa… De Barcelona, que canta molta música anglosaxona… Els americans són molt agraïts. I el turista asiàtic, també. M’emportava 40 maquetes i les venia en mitja hora, i suma-hi les propines. Em vaig poder pagar el meu primer disc professional.
El fet de descobrir la passió a l’estranger va determinar que cantis en anglès?
Canto en anglès per la música que escoltàvem a casa, la que he mamat. Però en els últims anys se m’ha despertat el cuc de cantar en català i castellà i tenir una connexió més intensa amb el públic. I tinc ganes de viure-ho més.
Hi ha alguna anècdota important d’aquell viatge per Europa que no hagi transcendit mai?
Bua, n’hi ha moltíssimes. Em quedo amb la relació que vaig tenir amb els artistes de Montmartre, els que feien d’estàtues, els que venien les birres, els indigents que es passaven el dia bevent vi… Les converses de política i religió. Vaig estar a casa del fill d’un sultà dels Emirats Àrabs i a la del protagonista de la Taronja Mecànica, Malcolm McDowell. He viscut anècdotes flipants, però em quedo amb el dia a dia, la convivència, la vida i en què em van tractar com a part de la família, en el barri més bucòlic i bohemi del planeta.
L’experiència del carrer t’ha fet tocar de peus a terra?
Continuo amb els peus a terra, però tampoc penso que soc al lloc on vull arribar. El meu pare em va ensenyar que havia de viure de manera humil, però fer volar els somnis. Amb els peus a terra, però mirant amunt, als somnis.
La projecció de dos èxits com Home Is Where The Heart Is i Those Little Things, per l’anunci d’Estrella Damm, són un abans i un després en la teva carrera?
En aquell moment no ho veia, però crec que sí. Em van aportar un altaveu al qual no estic acostumat. Són cançons que arriben, que la gent s’ha fet seves perquè transporten a l’estiu de 2016. En els directes veig que han transcedit i fan veure la màgia de la música, tot i que són senzilles, fetes amb tres acords. Si hagués d’explicar la meva carrera en 30 segons, les hauria de mencionar.
He llegit que com a músic no tens horaris. Agafes la guitarra quan et ve de gust i et poses a compondre.
No soc una persona gaire rutinària, agafo la guitarra quan ho necessito. Visc la música d’una manera molt personal, com una teràpia, i no com a una obligació. Sempre ha sigut així, des de ben petit que no l’entenc d’una altra manera.
Em passa una cosa. Estic perdut a l’hora d’etiquetar el teu estil.
Ja em va bé. Sembla que etiquetar sigui una necessitat, però no ho és. Al final, jo no he volgut etiquetar-la perquè cada cançó tingui la seva ànima. I així serà sempre, aniré tocant molts pals i experimentaré. Tinc ganes de posar-me en risc a nivell bocal i musical. Les cançons aniran per universos diferents.
Sí que és música amb força emotiva, que als concerts deu forjar una comunió estreta entre públic i artista.
Totalment. Em considera visceral i transparent, per tant, la comunió dependrà de com estigui aquell dia, de l’energia i la connexió que senti, perquè els concerts també els fan el públic. Intento ser honest amb la música i els directes.
Quin estat anímic sintetitzes a Free, el teu darrer àlbum?
És el disc més honest que he escrit. Em sento identificat amb les cançons i en el moment que les vaig escriure, és com una catarsi. Crec que és el millor disc que he fet a nivell sonor. N’estic molt orgullós.
A la teva mànager se li ha escapat que tota aquesta setmana has estat tancat a l’estudi. Que prepares alguna cosa?
Moltes coses. Si tot surt bé, hi haurà moltes novetats que he estat treballant durant aquest any i el passat. El 2023 i 2024 recolliré fruits i espero que pugueu saber-ne més molt aviat. Ho he estat preparant amb molt amor.
