Sergio Marina és doctor en Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona. El sabadellenc, autor de diversos llibres, reclama nous plantejaments acadèmics per convertir l’alumne en protagonista del seu aprenentatge. Una perspectiva que va més enllà d’una tècnica o model i que defensa una manera de percebre l’educació en essència, basada en l’arrel estimològica del concepte: es tracta d’extreure, no d’introduir.
Què vol dir educar conscientment -títol d’un dels seus llibres-?
És una visió que fa anys que moltes persones han posat sobre la taula. Persegueix, a través de l’observació, treure la millor versió i el potencial que tots tenim. Això requereix molta escolta, compromís amb la persona i un acompanyament respectuós. Ser com un facilitador que s’encarrega d’organitzar i establir els mitjans adequats per generar l’autoaprenentatge; més capacitat de reflexió, autonomia i major capacitat de decisió. Convertir l’alumne en protagonista de les seves pròpies experiències.
Estem molt lluny d’això en l’educació actual?
No podem percebre únicament l’educació com una part cognitiva i intel·lectual. Seria un fracàs. Fa la sensació que no entenem l’àmbit emocional. Es treballen molt poc aquests processos. Volem que tothom desenvolupi el seu talent, sigui quin sigui. La nostra tasca ha de ser crear les condicions perquè aquestes qualitats puguin aflorar.
Existeixen exemples on s’apliqui una educació així?
Cada vegada hi ha més projectes, amb pedagogies més actives que posen l’ésser humà per davant, com la metodologia Montessori o la pedagogia de Waldorf. No és que hi hagi passivitat. Però s’ha d’intervenir quan realment calgui. La posició del docent, el pare o un treballador -l’educació és un procés atemporal- requereix una actitud menys intervencionista, més dialogant i que doni autonomia dins d’un marc cuidat on es pugui experimentar i crear el propi aprenentatge, que és el ens nodreix.
Què et fa abordar la necessitat d’un canvi?
Jo vaig patir en la meva pròpia pell les conseqüències d’un model educatiu sectari. Tenia inquietuds, m’agradava reflexionar… Em van arribar a dir que no serviria per estudiar. El model planteja jornades amb horaris pràcticament laborals, com en el cas dels adults. No té cap sentit. He anat experimentant formes per millorar. Per formar éssers humans crítics, lliures i amb capacitat reflexiva.
Quin reflex té el sistema actual en la societat?
Tots acabem pensant, sentint i fent gairebé sempre el mateix. Vivim automatitzats, programats davant d’un marc educatiu arcaic i tancat que incentiva el model competitiu, de la comparació i que s’allunya del valor que ha de tenir l’educació.
El dels exàmens i els llibres de text.
Avui dia, podem veure un marc molt rígid, curricular, on impera allò quantitatiu. La selecció natural per veure qui ‘serveix’ sota un criteri numèric subjectiu, que posa a la persona en una posició d’inferioritat i infravaloració. El docent hi ha de ser, però des d’una altra posició. Els nens han de tenir responsabilitats. Se’ls han de donar eines.
Un mal model té conseqüències en els nens.
Els nivells d’estrés, ansietat i depressió mostren dades molt greus. Hi ha nens amb 7 o 8 anys amb episodis d’angoixa. Adolescents amb depressió. Manca comprensió, escoltar les necessitats dels nens i adolescents.
Com es pot canviar?
Cal enfocar-ho des de la globalitat del valor educatiu i la particularitat de cada nen. Parlar menys i escoltar més. Amb espais més oberts, de construcció i autoindagació. Perquè no sigui sempre ‘així, de forma categòrica’. Cada vegada hi ha més docents que tenen clar que es tracta d’experiència. De funcionalitat. Que es poden fer matemàtiques al bosc. Se li ha de donar un component funcional a l’ensenyament. No podem aïllar allò acadèmic del món real. No pot ser que a una aula hi hagi 30 nens. Que no hi hagi llibertat física, mental i emocional. I que es funcioni a base de premis i càstigs. Això no deixa espai perquè el nen o adolescent s’expressi amb naturalitat, perquè la por a fallar sempre està al darrere.
‘Fluyes’, l’últim llibre, trasllada aquesta mirada a l’edat adulta?
És una invitació a la reflexió. Vivim en permanent lluita, amb esforç constant, i això desgasta. Som en una societat adrenalítica, multitasca, on la velocitat dels processos està a l’ordre del dia. Hi ha altres formes per tenir més control sobre nosaltres, sent més flexibles i adaptables.
