María José Carcelén és la presidenta de la Coordinadora Familiars de Residències 5+1, que reclama un canvi de model i de gestió de les residències. El passat dijous va participar en una xerrada sobre aquesta qüestió organitzada per la plataforma Sabadell en defensa dels serveis públics i Justa Revolta a Can Capablanca.
María José Carcelén, a Can Capablanca / AINA TORRES
Per què 5+1?
Vam fundar la coordinadora a principis de 2017. La vam fundar per cinc residències de Barcelona perquè la Generalitat va adjudicar la gestió de les cinc a la mateixa empresa de l’Ibex. Vam començar a sortir al carrer i ens vam assabentar que hi havia algú més que estava en la mateixa situació. Quan vam aconseguir fer-los fora, vam tenir molt clar que el problema no era aquest, sinó el model. Hi havia moltíssimes coses per canviar. Vam posar ‘5+1’ perquè volem créixer, i a la coordinadora hi tenim de tot tipus de residències.
A Sabadell, s’espera que la Generalitat construeixi la primera residència amb la totalitat de places públiques. Se’n preveuen 90 residencials i 20 de centre de dia. Seran suficients?
I què farà Sabadell, amb això? No n’hi ha prou. Al conjunt de l’Estat es calcula que hi ha un dèficit d’unes 80.000 places residencials. El problema que hi ha i per això hi ha aquesta llista d’espera és que el ciutadà mitjà no es pot pagar una residència privada. Si no fem més residències públiques, deixem fora la gent que té més necessitat. S’han de fer residències públiques, gestionades públicament, amb prou places en conjunt per donar sortida a les necessitats de les persones. Amb una societat molt envellida, hem de garantir que hi hagi cobertura d’aquestes necessitats perquè les pensions de la gent no donen per pagar una residència privada.
Falten més residències, doncs?
Tant a Sabadell, com a tot el Vallès, hi ha una carència molt important de places residencials. Hi ha una carència molt gran a tot Catalunya, i tenim una de les llistes d’espera més grans de l’Estat juntament amb les Canàries. Estem a la cua de la llista d’espera per accedir a les ajudes de la llei de la dependència, que a vegades són entrar a una residència pública, encara que sigui de gestió privada, o bé tenir una plaça concertada en una privada.
El problema és que no es destinen prou diners per resoldre el problema. En l’últim informe de l’Imserso, el 30 de juny de 2022 a Catalunya hi havia 72.371 persones dependents en llista d’espera. Hi tenen dret perquè ja se’ls ha fet la valoració, però cada any moren moltíssimes persones sense poder accedir a la plaça que necessiten. Quan un arriba a una residència és evident que és perquè no se’l pot atendre a casa. Quan vivim molts anys, el nivell de dependència és molt més gran. Per tant, les persones que estan morint sense accedir a una residència estan vivint en una situació molt precària, tant elles com les seves famílies. I 24.918 persones estan pendents de valoració, que són moltíssimes. Insistim molt a la Generalitat que ha d’incrementar el pressupost per reduir aquestes llistes d’espera.
En què es basa el canvi de model que proposen?
Primer, residències més petites, amb habitacions individuals. Que els residents tornin al sistema sanitari. Augmentar la dotació de personal: un gericultor per cada quatre residents matí i tarda i, un per cada deu, a la nit. Augmentar les hores d’atenció del personal tècnic com fisioteràpia o psicologia. Per no ser un aparcament de gent gran, necessitem tècnics, professionals que fan que la davallada sigui més petita i els residents tinguin una vida més activa. I nosaltres defensem el servei públic. Pensem que s’ha de revertir la privatització de les residències. La Generalitat té 263 residències, però només 16 són de gestió directa.
Han quantificat quants diners caldrien per revertir aquesta situació?
No, no tenim aquestes dades. Sí que podem dir que aquest pressupost [de la Generalitat per al 2023] no resoldrà, ni molt menys, el problema. Hi ha dos problemes diferenciats: la llista d’espera de la gent que necessita accedir a una residència i no es pot pagar una privara i, després, la situació de la gent que viu en aquests moments a les residències. Necessitem un canvi de model perquè l’atenció sigui digna. Necessitem molt més personal del que hi ha perquè l’atenció sigui digna. Amb el que hi ha és impossible. La Generalitat marca 1 gericultor per cada 10 residents, i això no es compleix. A les privades, mai. Això suposa que un gericultor, cada matí, ha d’aixecar aquella persona, fer la higiene, vestir, donar de menjar, etc. Algú pensa que això es pot fer a 15 o 20 persones?
Quines ràtios proposen des de la Coordinadora?
Com a mínim, el que tenim en els països del nostre voltant. Un gericultor per cada quatre residents en el torn de matí, un per cada quatre en el de tarda i un per cada deu a la nit, perquè la feina és menys intensa, tot i que s’han de fer canvis posturals i altres coses. Això serien unes cinc hores d’atenció directa diària. Ara no tenim això ni de bon tros. Encara que es complís a totes les residències la ràtio 1/10, és justíssim, perquè no n’hi ha prou. No hi ha temps. Aquestes persones necessiten ajuda per fer-ho gairebé tot. Pensem que estem molt lluny de poder oferir una atenció digna, molt lluny del que hi ha a la resta d’Europa.
Tothom es va posar les mans al cap quan va venir la pandèmia veient com estaven les residències, però va passar el moment més dur i tothom se n’ha oblidat. Catalunya és l’única comunitat de tot l’Estat que, en lloc d’augmentar les ràtios, les ha reduït. Hi ha els gericultors, que són la base de l’atenció diària, i després hi ha tècnics, els especialistes (psicòlegs, fisioterapeutes, etc). En una resolució del 29 de setembre del 2021, es van reduir les ràtios de tal manera que, fins aquell moment, el personal de fisioteràpia com a mínim havia de donar 35 hores d’atenció a l’any i les van rebaixar a 15. Estem molt lluny de resoldre el problema. Mentrestant, tenim la gent que va lluitar pels nostres drets, vivint en condicions absolutament penoses.
També denuncien que a les residències hi ha un problema d’alimentació.
Tenim un problema molt important, perquè no hi ha prou controls. Les empreses, quan venen en aquest sector, volen fer negoci. I fas negoci incomplint ràtios de personal i rebaixant la qualitat de l’alimentació. Són, bàsicament, els dos aspectes d’on més pots treure. La qualitat de l’alimentació és penosa, però tenim un problema. Si no tens prou inspectors per controlar quina atenció s’està donant, tenim la tempesta perfecta. Tenim un sector molt privatitzat: a Catalunya, al voltant del 93% està privatitzat perquè són empreses privades o bé són residències públiques de gestió privada.
Si tens un sector molt privatitzat i no tens prou personal per fer inspeccions ni fas inspeccions sense previ avís, és la tempesta perfecta. Perquè les empreses saben que poden reduir la qualitat de l’alimentació i incomplir les ràtios de personal perquè no hi haurà cap control. I les famílies no tenim eines ni podem controlar aquest tema.
A Catalunya tenim 29 inspectors per tot Catalunya, que no només han d’inspeccionar les residències de gent gran, sinó les de tot el sector de la dependència, que inclou persones amb discapacitat, centres de dia i tot el tema social. Amb 29 és inviable, per això tenim tants problemes, per això s’incompleix tan reiteradament i, per això, la gent viu en aquestes condicions. Nosaltres creiem que per tenir un servei d’inspecció que faci una bona feina, d’inspecció sense preavís, com a mínim hi hauria d’haver un inspector per cada 15 residències. S’haurien de fer les inspeccions que toquen per llei -una i haurien de ser dues- i, quan un familiar posa una denúncia, anar a investigar què passa.
Com creuen que haurien de ser les residències després de la pandèmia?
El que és negoci són les residències grans, de dues o més persones per habitació. Durant la pandèmia va quedar molt clar que les residències molt grans o amb habitacions dobles, van tenir més del doble d’afectació que les petites amb habitacions individuals. Perquè no pots fer aïllaments si ho tens tot ocupat i les habitacions són dobles. Nosaltres proposem que les residències no tinguin més de 60 places i tinguin habitacions individuals. Perquè no serà l’última pandèmia que patirem i per dignitat.
Un altre tema que s’hauria de revisar és l’aspecte assistencial?
A Catalunya es va privatitzar l’atenció sanitària als residents. Tots sabem què va passar durant la pandèmia: no se’ls va derivar als hospitals i els CAP no van intervenir a les residències fins que es van passar les competències d’Afers Socials a Salut. Els residents no teníen dret a anar al CAP; teòricament l’empresa privada Mutuam feia la funció d’Atenció Primària. Si ja estaven desapareguts abans de la pandèmia, durant la pandèmia senzillament van desaparèixer del tot. Reivindiquem que aquestes persones puguin anar al CAP com qualsevol altra persona.
Aquest és un tema que, si no li donem una solució, es continuarà ressentint la salut del resident i no serem capaços de controlar despesa sanitària que suposa que no hi hagi ningú que estigui controlant que hi hagi coses que no siguin necessàries i que potser s’han de retirar.
