[Per Josep Mercadé, periodista]
Aquesta setmana farà cinc anys que va tancar l’anterior etapa del Diari de Sabadell. La darrera edició es va publicar el 29 de març del 2018 amb un únic titular a la portada (el més gran que s’havia fet mai) en què un “Moltes gràcies” posava fi a 41 anys de compromís amb els lectors. Aquest recordatori no pretén ser cap mostra de nostàlgia. Simplement, constatar que la memòria d’aquest període de la història del periodisme local està salvada i aviat estarà a l’abast de tothom.
L’inici de la digitalització del fons gràfic del Diari de Sabadell entre 1977 i el 2018 per part de l’Arxiu Històric de Sabadell és una d’aquelles notícies que no han de passar desapercebudes. La pàgina publicada a l’edició de dissabte passat és un indicatiu del que representa i un motiu d’alegria saber que una part de la vida de la ciutat podrà ser compartida. Ho serà gràcies a uns treballs que han de garantir la conservació d’un fons que conté el dia a dia d’un passat que marca el nostre present.
Fa cinc anys no estava del tot clar que aquest material gràfic es podria conservar. El tancament de l’anterior empresa editora de Diari de Sabadell va representar un sotrac important per a tots aquells que fèiem possible la publicació. Les prioritats en aquell moment eren unes altres, tot i que el futur de totes aquelles caixes plenes de fotos era un patrimoni al qual se li havia de donar una destinació. La venda de la seu del diari del carrer de Sant Quirze va posar pressió al destí final del fons. Un cop l’Ajuntament va donar llum verda a la compra de tot aquell material, van passar uns quants mesos fins al trasllat definitiu de totes les caixes a dependències municipals.
La bona predisposició de les dues parts va permetre concloure amb èxit la preservació d’aquesta part de la història local. Amb tota la modèstia del món, puc dir que vaig posar el meu granet de sorra perquè aquest material es pogués salvar com així ha estat. En aquest fons hi ha el treball dels primers fotoperiodistes de Sabadell, la nissaga dels Farran, així com les imatges dels fotògrafs que van treballar al diari des dels anys noranta fins que es va tancar l’etapa anterior. A banda ells, cal fer un especial reconeixement als redactors que també feien fotografies, en paper primer i en digital després. Tot aquest material completa un fons que és un veritable tresor.
