[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Els estudiants estan sols rere la barricada. El poble parisenc s’ha quedat a casa. La revolta dels miserables ha fracassat. El capità els planteja rendició o mort i ells decideixen lluitar fins al final. L’exèrcit francès els passa per sobre, en una carnisseria que esdevé un drama de plors i sanglots al sofà de casa meva, especialment quan Gavroche canta un fragment de la cançó del poble mentre agonitza mal ferit i Éponine perd la vida per salvar Màrius, que fins aquest moment no havia sabut res del seu amor.
I el drama de plors i sanglots al sofà de casa es repeteix cada vegada que reposen aquest musical a la tele, com si fos el primer cop.
Fa molts anys, vaig treballar desenvolupant tints capil·lars a una empresa de Rubí que ja no existeix, per a una cadena de perruqueries que tampoc existeix. Tenia al laboratori un petit mesclador per preparar les proves dels colors que em demanava el client. Per exemple, em demanava que fes un color coure més viu, o que fes un tint que evités els tons verdosos que de vegades fan els cabells tenyits rossos quan els toca el sol. El tint té una fase aquosa i una fase oliosa. Les dues fases s’emulsionen a 80 ºC formant la crema en la qual es dissolen els colorants. Però el meu mesclador no mesurava la temperatura, i havia d’obrir-lo per introduir-hi un termòmetre cada cop que volia mesurar-la, cosa que feia el procés més lent i amb el risc de perdre líquid per evaporació.
Vaig aprendre a calcular-la més o menys, tocant el vas amb el dors del dit segons el temps que podia resistir abans que el dolor no esdevenia insuportable. Jo en deia el “temps de dolor” i la veritat és que, amb la pràctica, m’equivocava de poquets graus. Quan ja era a prop de la temperatura d’emulsió, llavors sí, obria els mescladors i hi introduïa el termòmetre, però ja només per uns minuts, fins que assolia els 80 ºC i podia emulsionar. Amb aquesta tècnica vaig poder reduir les quantitats gastades per preparar les mostres i els temps de preparació.
El dit a poc a poc es va anar acostumant, endurint, i cada cop aguantava una mica més, de manera que havia d’anar adaptant el temps de dolor per no passar-me de temperatura.
Això mateix ens passa amb els sentiments. Si no en tenim prou cura, se’ns van endurint i ja no patim amb la mateixa intensitat per les mateixes coses, com si al damunt del cor se’ns fes una crosta que fes de barrera als estímuls. I de cuirassa protectora. I d’aïllant contra el proïsme. I llavors esdevenim insensibles.
Per evitar-ho, cal fregar fort la superfície del cor, per llevar-li la crosta, perquè només deixant-lo en carn viva tornarà a ser sensible. Però això pot ser dur i fer mal, sobretot si ja tenim una crosta gruixuda. Una bona manera de fer-ho fàcil és plorant. Les llàgrimes estoven la crosta i costa menys d’arrencar.
Així doncs, ploreu, carai, ploreu, no us estigueu de plorar. I si trobeu algú que plora, no li digueu que no ho faci, deixeu-lo plorar, que potser està fent manteniment del seu cor.
I com podem saber si tenim crosta al cor i de quin calibre? Doncs seieu al sofà i poseu una pel·lícula que abans us feia plorar i comproveu si encara ho fa. Si un dia a casa meva mirem “Els Miserables” i no plorem amb l’escena de la barricada, o només se’ns humitegen una mica els ulls, em preocuparé molt. Em veig corrent a buscar el fregall d’alumini (les Nanas de tota la vida), però en format metafòric, per aplicar un pla de xoc cardíac.
Vaja, tot escrivint, m’ha lliscat una llàgrima galta avall i ha caigut al damunt del paper i ves que ara no es corri la tinta i no es pugui entendr###############################scrit.
