Fotos: Arxiu Històric de Sabadell (Andreu Segura Juncosa, Pere Farran Climent, Autor Salvador Junoy. Aportació A. Malet-R. Albercich)
El Sangoneres era un herbolari sabadellenc, establert a la Plaça Major, que va ser el primer de la vila a aplicar la cura de les malalties amb sangoneres. Les sagnies eren un tractament freqüent, perquè es pensava que extraient sang la salut millorava. El mecanisme per extreure la sang era fer un tall o aplicar sangoneres, uns cucs que la xuclen. La conseqüència era, evidentment, la contrària a allò que es pretenia, perquè la pèrdua de sang debilitava les persones malaltes. Era pitjor el remei que la malaltia.
Aviat, però, fent un gir absolut i copiant d’un metge francès va deixar aquesta perillosa pràctica. Explica Marià Burguès que el Sangoneres “prompte aplicà als malalts que l’escoltaven el sistema curatiu de Raspail, un metge que es revoltà contra la medicina francesa de les sagnies i les sangoneres i publicà una obreta que es traduí a totes les llengües tractant els metges d’assassins i malvats. Jo sols sé que dec la vida al tractament de Raspail aplicat pel Sangoneres, puix tenia el garrotillo i ja no podia respirar. No sé si va fer un bé o un mal, això és segons el punt de vista”.
Ball a la pèrgola del Cervantes. Entre 1930 i 1936
Francesc Vila i Serra, conegut amb el malnom del Sangoneres, era un liberal esparterista que es distingia en iniciatives i en organització de festes populars i que va deixar de ser herbolari per convertir-se en cafeter. Quan l’avi Gelat va deixar el cafè que tenia al carrer de Sant Pere, cantonada amb el carrer de Sant Pau, se’n va fer càrrec el Sangoneres. L’avi Gelat, Josep Vila Quadreny, pare del pintor Vila Cinca, d’esperit inquiet i progressiu, va deixar aquell establiment per anar-se’n al carrer de Gràcia, on va fundar –gràcies a treure una rifa– la primera fàbrica de gasoses que hi hagué a Sabadell.
El cafè del Gelat fou, doncs, continuat per l’herbolari Sangoneres, que va millorar l’establiment amb un teatre de putxinel·lis. Per sis quartos es prenia cafè i es podia veure la funció. El Sangoneres, gran coneixedor de la flora, també cuidava els jardins dels Campos del Recreo de la Rambla. Immers en aquests tres mons, el cafeter, el teatral i el jardiner, se li va ocórrer crear un espai semblant al del capdavall de la Rambla. Amb aquesta idea va trobar i comprar un terreny al carrer de Major de Jonqueres, actual avinguda Onze de Setembre, que llavors pertanyia al municipi de Sant Pere de Terrassa.
Equip d’handbol del CD Sabadell Handbol, jugant a la pista del Cervantes. Entre 1960 i 1965
Allà hi va construir un cafè, amb jardins i una sala de ball que es va conèixer popularment com la Sala de cal Sangoneres. Més endavant hi va construir el teatre, el tercer de la zona, després del Teatre Principal i del Campos. Tot i que el nom del teatre era Cervantes, hom coneixia aquell espai com els Campos del Recreo de la Creu Alta i, també, Campos del Cervantes. Amb el pas dels anys, però, el nom que va perdurar va ser el de Teatre Cervantes. Una sala teatral amb una capacitat per a 1.343 espectadors que tenia dos pisos i llotges i un escenari ben gran. Es va inaugurar el 16 de juny del 1878 amb el drama històric El Castillo de Simancas i la comèdia Roncar despierto. En acabar, hi va haver l’espectacle de ball La flor de la maravilla. A les mitges parts, l’orquestra Els Muixins interpretava inspirades composicions musicals als jardins, convenientment il·luminats i realitzats amb molt gust per Francisco Vila, el Sangoneres, gran coneixedor de la jardineria.
Els jardins del Cervantes serien recordats amb melancolia pels seus populars balls amenitzats a càrrec d’orquestres de la categoria d’Els Muixins o d’Els Fatxendes.
L’any 1901, el Teatre Cervantes va combinar les funcions de teatre amb les de cinema. Quan a Marçal Ballús se li va cremar la barraca de cinema que tenia al davant de l’Església dels Padres, va arrendar-lo per fer-hi sessions de cine amb pel·lícules que li proporcionaven els germans Lumière. Aquest contracte va durar deu anys.
Façana del Cervantes amb una pintada reivindicativa. 1985
L’any 1921, el Cervantes va deixar de ser un teatre per ser utilitzat només com a cinema. Arrendat per Tomàs Parcerisa i Pujaló, que el va reformar, va acabar sent un dels cinemes que constituïen el seu monopoli. L’any 1949, es va tornar a reformar, amb una nova cabina de projecció, la reconstrucció de la coberta, augment de l’aforament fins a les 1.800 butaques i l’eliminació de l’escenari teatral, un dels més grans del país.
La temporada 1945-46, per exemple, el Cinema Cervantes oferia una programació molt d’acord amb els temps que es vivien juntament amb els cinemes Euterpe, Rambla o Imperial i que feien les delícies dels espectadors. Aquells temps, també, a la pista Cervantes s’hi celebraven molts dels actes de la Festa Major de la Creu Alta, com homenatges, berenars, audicions de sardanes o balls de gala.
La pista va tenir durant molts anys la condició de polivalent: els diferents actes populars, com balls de diumenge a la tarda o cinema de doble sessió a l’aire lliure les nits d’estiu, eren combinats amb l’esport. Així, va ser la seu del CD Sabadell Handbol, que hi jugava com a local i que va ser present durant deu temporades a la màxima categoria de l’handbol espanyol (és el club de Sabadell que més vegades ha competit a la màxima categoria) i va aconseguir diferents títols i campionats, tant en la modalitat de l’handbol onze com de l’actual set. També hi va jugar algun partit l’Orillo Verde de bàsquet.
Els anys setanta i vuitanta van ser els de la decadència. Tot aquell espai –cinema, pista, cafè…– va estar anys tancat amb una llastimosa aparença d’abandonament, però llargament reivindicat pel veïnatge. Finalment, va desaparèixer per donar pas a la modernitat.
