Només un, tot i que més tard n’hauria demanat un altre si no hagués de tornar amb moto a casa.
Manu Guix té el menjador a petar de gent. Saluda a tothom i es posa a tocar el piano. Ho fa amb la destresa i el preciosisme del genet de casa bona que ha muntat tota la vida a cavall. Té tan domesticat l’instrument salvatge que hi galopa a plaer, votant del banquet al ritme de les notes. Diu als convidats del menjador que li demanin cançons, que ell les interpretarà.
Durant els primers segons, costa trencar el gel. “Licencia para soñar!”. Ostres! El músic explica que fa 20 anys que la va compondre i que no sap si la recordarà. Però l’ambient familiar del menjador el banya de cap a la piscina. I després d’uns quants versos i d’un escarafall, reconeix que no sap com continuar. Tothom espetega a riure i aplaudeix.
Explica amb confiança una anècdota divertida en un programa en directe amb Justo Molinero, quan va preguntar al públic si sabien la cançó que estava a punt de tocar. I li van respondre a l’uníson amb un sonor “no!”. Riu i, fins i tot, l’imita sense malícia. Torna al piano amb l’ensucrada ‘Et compro’.
Al menjador, tothom ja està ben acomodat i comencen a saltar peticions musicals, que satisfà. Com dues gotes d’aigua’. Temps passat!. Naturalment!. En interpretar aquesta última, acaba embussant una llàgrima abans que rellisqui galta avall. “Algú em pot portar un gintònic?”, demana després de reconèixer que s’ha emocionat. El recital íntim afortunadament encara anirà per llarg amb temes com En tres minuts. Un núvol blanc, Petit Príncep o El got mig ple.
Entre les cadires del menjador, una colla d’amics diuen al cantant que un tal Edu vol sortir a cantar. I aquest tal Edu surt a cantar El meu asteroide mentre Manu Guix l’acompanya al piano. Continua rebent peticions i, teatralment, respon: “Tocaré la que em roti!”. I no ho complirà. “La meva intenció és que torneu a casa una mica més feliços”, agraeix abans d’acabar. Tornarà a convocar a tothom al seu menjador de Sabadell, per tercera vegada aquest any, el 20 de maig a les 21 h.
L’apreciat promotor cultural Pere Urpí em comentava fa uns dies que la CavaUrpí ja sembla Las Vegas, perquè alguns cantants tenen tant èxit que els programa periòdicament. Elvis Presley va actuar 636 vegades a l’International Hotel, sembla que sotmès a un contracte abusiu. Se m’engega la bombeta.
Si no fos perquè és evident que Pere Urpí és un dandi cultural de bones formes, avalat per més de 10 anys de reputació en el sector, li suggeriria que lligués en curt a Manu Guix, ben segrestat contractualment. Cada divendres en aquest menjador de casa acollidor, íntim i romàntic que és la CavaUrpí. I per a quan es queixi o s’emocioni, un gintònic i a tocar.
