Faltaven encara molts anys perquè Mirna Lacambra es convertís en una icònica i prestigiosa soprano internacional. I encara uns quants més perquè fundés Amics de l’Òpera de Sabadell.
Tenia 16 anys i cada dia baixava a Barcelona amb una amiga, l’Angelina, per estudiar al Conservatori. Coincidien amb una colla de nois un parell d’anys més grans que anaven a la universitat, entre ells, Xavier Gondolbeu, que cursava Medicina. “No paraven de fer animalades per cridar la nostra atenció!”, recorda amb afecte Lacambra, que ara té 89 anys.
Les rucades d’adolescent van funcionar. Un dia, després de fer-la cargolar de riure, el Xavier es va acostar i va seure al seu costat. I ella ho va notar, sí, allò que ja no ha marxat mai. “La seva mirada… La recordaré tota la vida, sempre. Va ser tan meravellosa que diria que em vaig quedar encaterinada”. En italià, diu, tots dos van sentir il fascino. “Pràcticament vaig saber que seria l’home de la meva vida”. Però encara no s’hi convertiria.
Van haver de passar tres anys abans que comencessin a sortir junts. Fins que van arribar “les passejades, Rambla amunt i Rambla avall, i aquelles mirades”. I va arribar el moment de prometre’s, quan ella tenia 19 anys i ell 21. Lacambra va posar una única condició, que ell va acceptar: “Li vaig dir que jo volia ser cantant, que es rumiés si volia estar amb mi”.
Abans de casar-se, el Xavier va haver d’acabar la carrera de Medicina a Cadis. Van acabar sent uns cinc anys de cartes diàries i d’aprofitar vacances per retrobar-se. “Cada dia ens escrivíem. El dia que no ho fèiem, ho trobàvem molt a faltar. A totes les cartes ens dèiem que ens estimàvem. Estàvem separats, però l’amor creixia”.
En el punt àlgid de la carrera artística de Lacambra, que la va fer voltar per teatres de tot Europa i als Estats Units, el Xavier sempre va donar-li suport, tal com havia promès anys abans. I quan podia l’acompanyava, com a l’estrena mundial de Yerma, d’Heitor Villa-Lobos, al festival de Santa Fe de Nou Mèxic.
De fet, tot i ser doctor, es va implicar en els projectes operístics de Lacambra fins al moll de l’os, ajudant-la a fer caminar l’associació sabadellenca. I, sobretot, a fundar l’Escola d’Òpera, única a Espanya. En agraïment, ella li va posar el nom de tots dos, Fundació Mirna Lacambra-Xavier Gondolbeu.
Il fascino de la seva vida va marxar l’any 2019. “Era una persona estimada per tothom, afable, encantadora. A part que era guapíssim! Una vegada jubilat, els pacients el trobaven pel carrer i tothom li feia petons”.
Durant els 58 anys de matrimoni, no van discutir mai seriosament. “Ell sempre posava pau, era fantàstic. Si calia, ho resolia amb un petó per aquí i un altre per allà. Jo soc més guerrera, però si m’enfado, em dura cinc minuts. ”.
Lacambra continua dedicant la seva vida a l’òpera. Però hi ha una cosa més important: “L’experiència més emocionant i meravellosa que rep l’humà durant la seva existència és l’amor, en totes les seves formes. És el més important. I després, és la música”.
