[Manel Cunill, ambientòleg i bioregionalista]
La plana del Vallès, de fet, no és ben bé plana. Si la comparem amb altres indrets del país com l’Empordà o el pla de Lleida, és evident que les diferències són significatives. Si el nostre Vallès fos una plana com ara l’empordanesa o la de la terra ferma, avui el Vallès ja seria un continu urbà. I per què no ha passat? Precisament, perquè la plana del Vallès és una plana boteruda gràcies a l’orografia de les nostres conques fluvials i serralades que l’envolten. Bàsicament, la nostra identitat bioregional es deu precisament a les particularitats dels sistemes fluvials de la conca del Besòs-Tordera des de la serralada prelitoral i litoral fins a la mar Mediterrània.
Recentment, la idea d’aplanar físicament el Vallès ha entrat amb força en certs cenacles d’aparença noble, però amb un objectiu clar de facilitar un nou embat urbanitzador. La manca i l’encariment del sòl i llurs habitatges està accelerant un fenomen al Vallès propi de la ciutat dormitori o de la síndrome de l’homo castrensis (l’home aquarterat) que relatava l’erudit i polifacètic Ivan Illich (1926-2002). Segurament, la manca d’una nova formulació de la post-ciutat industrial intensiva ens debilita en el deure d’implementar una nova sobirania de què volem els vallesans. I en aquest cas, no ens convé esdevenir l’espai subsidiari d’allò que els fa nosa al Cap i Casal.
A través dels mitjans de comunicació hem conegut noves actuacions promogudes per corporació nord-americana Panattoni al Centre Direccional de Cerdanyola a tocar de Sant Cugat o bé l’impuls dels 5.000 habitatges a l’àmbit del Parc de l’Alba, per citar alguns exemples. Més a prop de l’àmbit central de la Via Verda Sant Llorenç del Munt-Collserola, es desenvoluparà aviat les 50 hectàrees del polígon dels Bellots II a Terrassa. Una actuació que aplanarà i afectarà part de la conca del torrent de la Betzuca i contribuirà a provocar un estretall de l’espai natural de la Via Verda. De fet, els desenvolupaments urbanitzadors en els eixos est-oest a la plana del Vallès esdevenen letals per garantir l’estructura funcional i ambiental del Vallès. Sembla que això d’aplanar físicament el Vallès va de debò.
En aquest context desenvolupista, cal destacar els actius de Fem Vallès que aposten per un projecte d’articulació i complementarietat de les ciutats de Sabadell i Terrassa. Una proposta més pròpia d’altres dècades i amb un excés d’urbanocentrisme. Amb tot, un dels àmbits en què fan més èmfasi i impacte és el sistema de xarxa viària, que en aquest cas volen incrementar. La proposta es focalitza a enllaçar la B-40 procedent d’Abrera, passant per Terrassa i perllongant-se pel bell mig de la Via Verda Sant Llorenç del Munt-Collserola fins a la ronda Oest de Sabadell, i per després connectar amb Castellar del Vallès. Tot esperant el nou impuls fins a Granollers de la B-40 com va explicar, sense embuts, el líder del PSC, Salvador Illa, a Castellar del Vallès. A més, cal afegir altres idees que es postulen al voltant de la C-58, N-150 i una nova via viària, poc definida, al nord de l’eix de les carreteres de Matadepera i Castellar del Vallès. Sense oblidar l’encerclament de la ciutat de Sabadell amb un conjunt de rondes simètriques. Caldrà veure l’esdevenir d’aquest catàleg inflacionista de propostes viàries, però la desurbanització i renaturalització de la Via Verda Sant Llorenç del Munt-Collserola és una proposta vital per als ecosistemes naturals del Vallès. I, lògicament, evitar nous processos d’urbanització i suburbialització.
Sorprenentment, sembla que revivim els anys setanta quan es volia promoure una nova ciutat entre Sabadell i Terrassa amb l’ínclit nom de Sabatassa. Per sort, el context social i polític de l’època va aturar moltes Sabatasses al Vallès. Avui podríem parlar d’una NeoSabatassa a partir de l’execució d’infraestructures pretèrites, amb l’increment de nous desenvolupaments urbanístics i residencials. Esperem que el nyap del golf de Torrebonica no hagi esdevingut el cavall de Troia de la NeoSabatassa del Vallès.
