A Sabadell, cada vegada hi ha més persones i famílies que viuen amb una pregunta al cap: podran continuar vivint a la seva ciutat?
Durant anys ens havien dit que l’habitatge era el lloc on construir un projecte de vida. Una llar. Un espai on créixer, descansar, formar una família o simplement viure amb tranquil·litat. Però avui, per a massa gent, el problema ja ni tan sols és formar una llar: és poder accedir a quatre parets.
Els preus del lloguer no han deixat de créixer, emancipar-se s’ha convertit en una cursa impossible i moltes famílies viuen amb l’angoixa constant d’haver de marxar del barri o de la ciutat perquè no poden assumir els costos que implica l’habitatge. I quan una ciutat expulsa la seva pròpia gent, ja no parlem només d’un problema econòmic: parlem d’un fracàs social.
Les dades ho confirmen. El preu del lloguer a Sabadell continua marcant màxims històrics. Segons les darreres dades disponibles, la renda mitjana mensual va arribar als 861,52 euros a finals del 2025, un 6,5% més que l’any anterior. Al mateix temps, el nombre de nous contractes de lloguer continua disminuint, una mostra clara de les dificultats creixents per accedir a un habitatge. Per a moltes famílies i joves, trobar un lloc on viure a un preu assumible s’ha convertit en una autèntica cursa d’obstacles.
El Pla Local d’Habitatge que s’està tramitant és una oportunitat important per començar a revertir aquesta situació. Celebrem que Sabadell disposi d’una eina per planificar les polítiques d’habitatge dels pròxims anys, però també creiem que la situació actual exigeix molta més ambició, més compromís i més valentia política.
Per això, des d’Esquerra Republicana de Sabadell hem presentat un conjunt d’al·legacions per reforçar aquest pla i situar el dret a l’habitatge al centre de les polítiques municipals.
Demanem ampliar de manera decidida el parc d’habitatge públic i assequible. Sabadell està molt lluny dels estàndards europeus i no podem continuar deixant en mans del mercat privat la garantia d’un dret bàsic. Per això proposem fixar un objectiu clar: arribar al 12% d’habitatge destinat a polítiques socials abans del 2030.
Però també creiem que cal decidir quin model volem per a la ciutat. I aquí tenim una línia vermella molt clara: el sòl públic en cap cas s’ha de vendre.
Els terrenys públics han de continuar sent públics perquè continuïn garantint habitatge assequible d’aquí deu, vint o trenta anys. Quan es ven patrimoni públic, es perd capacitat de garantir drets en el futur. Per això defensem que les noves promocions impulsades des de l’Ajuntament siguin de lloguer assequible i social, i no de venda. Per a la majoria de famílies i joves, avui comprar un habitatge és simplement impossible. La resposta útil i realista és ampliar el parc de lloguer assequible.
També defensem que cal actuar sobre el mercat immobiliari. No és acceptable que hi hagi habitatges buits mentre moltes famílies busquen desesperadament un lloc on viure. Necessitem reforçar eines com el tanteig i retracte, aplicar reserves d’habitatge protegit a les noves promocions i impulsar mesures contra l’especulació i l’acumulació d’habitatges en mans de grans tenidors.
Però parlar d’habitatge és sobretot parlar de persones. És parlar de famílies que afronten un desnonament, de joves que no poden emancipar-se, de gent gran que és expulsada del lloc on ha viscut tota la vida o de persones que viuen en situació de sensellarisme. Per això també proposem reforçar la prevenció de desnonaments, crear mecanismes d’acompanyament i impulsar recursos municipals que garanteixin una resposta digna davant les situacions d’emergència residencial.
I tot això només serà possible si el pla va acompanyat de recursos, seguiment i compromís polític real. Sense pressupost, sense control i sense transparència, qualsevol pla corre el risc de quedar-se en paper mullat.
L’habitatge no pot continuar sent un privilegi reservat a qui pot assumir preus impossibles. La gent no demana luxes. Demanem estabilitat, seguretat i la possibilitat de continuar vivint a la nostra ciutat que tant ens estimem i on volem arrelar-nos.
En definitiva, parlem del que és més essencial: tenir un lloc on poder viure i construir un projecte de vida i cal garartir-lo amb fets. L’habitatge és un dret, no un privilegi.