[Josep Gisbert Periodista]
Es veia venir que l’abstenció marcaria el resultat de les eleccions municipals a Catalunya. ERC, JxCat i la CUP feia temps que estaven avisats que un gruix significatiu de votants independentistes deixaria de fer-los confiança com a càstig per la renúncia a continuar defensant la separació d’Espanya després del referèndum de l’1 d’octubre. I això és el que va passar diumenge: prop de 550.000 persones, un 9% més que el 2019 segons les dades provisionals, es van quedar a casa i van determinar, amb el seu capteniment, les afectacions a cadascuna de les formacions.
El damnificat principal és ERC, que es desploma i perd bous i esquelles a tot arreu, amb més de 300.000 vots menys que fa quatre anys. Jx- Cat aguanta millor el cop, com feia la CiU dels últims anys, que a cada bugada extraviava un llençol, però anava resistint, i només en perd una mica més de 6.000. El resultat de Barcelona maquilla la patacada, però el cas és que el partit de Carles Puigdemont no el pot capitalitzar, perquè en realitat es tracta d’una victòria de la CDC de tota la vida –de què precisament JxCat havia renegat–, encapçalada pel candidat més convergent possible, Xavier Trias, que de voluntat de confrontació amb l’Estat espanyol no en té ni n’ha tingut mai i l’independentisme del qual és purament circumstancial segons les necessitats del moment. I la CUP deixa anar més de 40.000 vots i es converteix en una força encara més residual.
A l’altra banda de la balança el gran beneficiat és el PSC, que guanya en vots els comicis al conjunt de Catalunya –tot i perdre’n més de 50.000 respecte al 2019– i que tornarà a tenir a les mans les principals ciutats com les havia tingut en les seves millors èpoques. El resultat el deu en bona part a la repercussió indirecta de l’abstenció independentista, però ni tan sols a això. El PSC ha recollit sobretot les restes del naufragi de Cs, que en el seu dia ja havia crescut a costa seva i que ara literalment desapareix del mapa. Un Cs que, a més, es converteix en el viver del PP, que recupera posicions, i de Vox, que per primer cop obté representació a molts dels grans municipis catalans, en alguns casos per davant fins i tot d’ERC, JxCat i la CUP. És el del PSC, per tant, un balanç aparentment bo, però amb molts matisos, que més aviat li aconsellarien prudència a l’hora d’extrapolar-lo.
La tònica general de Catalunya queda reflectida perfectament a Sabadell, on l’abstenció ha augmentat gairebé de 20.000 persones, un 12% més que fa quatre anys. D’una banda, ERC ha caigut de 7 a 3 regidors, JxCat ha passat de 3 a 2 i la CUP –la Crida per Sabadell en aquest cas–manté els 3 que ja tenia. De l’altra, el PSC creix de 10 a 14, en part gràcies a la desaparició de Cs, que també permet que el PP torni amb 1 regidor i Vox entri per primera vegada a l’Ajuntament amb 2. La conseqüència de tot plegat és una majoria absoluta inapel·lable de Marta Farrés, que li servirà per completar en els segons quatre anys de mandat tant el que havia endegat com el que no havia pogut fer en els primers i que cal esperar que sàpiga administrar amb mà estesa a tothom, lluny de l’estil del seu mentor, Manuel Bustos, d’infausta memòria.
En té prou d’haver-lo superat en capacitat de sortir a la foto, no cal que s’hi assembli en res més que faci ressuscitar aquell Estil Bustos? No, gràcies que tant va ressonar fa uns quants anys a la ciutat. Però malgrat tot aquest panorama, les primeres reaccions d’ERC, JxCat i la CUP no sembla que es vulguin donar per assabentades del càstig rebut. I això fa pensar que la dinàmica d’abstenció d’un bon grapat dels votants independentistes es repetirà, si no és que s’incrementa i tot, a les eleccions espanyoles que Pedro Sánchez, a la vista de la derrota del PSOE davant el PP, ha avançat al 23 de juliol, encara no d’aquí a dos mesos, i que ha agafat els partits catalans, com sempre, a contrapeu.
