[Pere Alavedra, enginyer industrial]
Escric aquest article envoltat de la febre de la campanya electoral, per tant, no sé quines hauran estat les preferències dels nostres conciutadans.
En conseqüència, el meu primer pensament és d’agraïment per a totes aquelles persones que mostren el seu esperit de servei a la comunitat participant en la contesa electoral, sigui com a candidats, membres de meses, interventors, apoderats i tot el gruix de persones que hi ha darrere d’unes eleccions, tampoc vull oblidar-me dels votants.
En segon lloc, felicitar els candidats i candidates escollits per la ciutadania, tot animant-los a assumir els reptes que aquests quatre anys els portaran, amb treball, il·lusió, valentia, bon fer i sobretot molta sort, la sort és molt important a la política.
Després d’aquestes digressions pròpies de la situació, us voldria parlar de quelcom que m’apassiona, el model de ciutat, alguns diuen que això del model de ciutat és un mantra, per a mi és un tema vell, si us entreteniu a buscar les actes dels plens de la primera legislatura democràtica de l’Ajuntament de Sabadell, podreu comprovar com insistia en la seva necessitat. En Sèneca deia: “No hi ha cap vent favorable per a aquell patró que no sap a quin port ha d’anar”, si una ciutat no sap què vol ser, no en pot definir el camí, ni les accions per arribar-hi.
Deixem actuar els sentiments, el cor sovint juga males passades, ens presenta les coses més fàcils de com realment són, i ens condueix al desànim. Avui ho veiem a tots els indrets.
Tothom desitja viure en una ciutat pròspera, que generi els suficients llocs de treball per als seus habitants, i els recursos fiscals, per mantenir uns bons serveis, tant en l’àmbit personal com social.
I aquí sorgeix la pregunta: quin model de ciutat volem?
Respondre-la no és fàcil, requereix coneixement, esforç, estudi, treball i temps.
Durant els anys que hem tingut ajuntaments democràtics no s’ha sabut trobar ni el temps, ni els recursos per respondre-la, esperem que l’ajuntament sorgit d’aquestes eleccions tingui la capacitat i la voluntat de trobar-los.
Posem un exemple, l’article 47 de la Constitució espanyola diu: “Tots els espanyols tenen dret a disposar d’un habitatge digne i adequat”. Avui, després de quaranta-cinc anys no s’ha complert.
Espanya ha construït en aquest temps proporcionalment més habitatge social que Alemanya o els Països Baixos; però a diferència d’ells, aquí, fent ús de la corrupció clientelar (si voleu podeu rellegir el meu article sobre aquest tema del 12 de març del 2022), els destinarem a la venda, transferint les plusvàlues de la comunitat als particulars (coincidint amb l’eufòria preolímpica del 1992, vaig escriure a La Vanguardia un article titulat ¿A quién pertenecen las plusvalías urbanísticas?. Ells al lloguer, avui tenen un bon parc d’habitatge social, nosaltres no. Ells treballaven i gestionaven el model de ciutat, nosaltres seguíem intuïcions.
Si ens fixem en la història de Sabadell, veurem que mai s’ha treballat per saber el model de ciutat que volíem ser, és com si un emprenedor volgués construir una fàbrica sense saber el que vol fabricar.
Com que no teníem model, tampoc hem fet mai un pla estratègic per saber com volíem arribar al nostre destí, com molt bé diuen les memòries del nostre planejament urbanístic, s’ha dedicat a recosir les costures de la ciutat, que no és poc; però no és suficient per donar resposta a les necessitats i reptes que la societat té.
Vegem-ne un exemple forà: el de Brasília, una ciutat, per mi, vista des de vuit mil quilòmetres, em semblava excel·lent, tot el que n’havia llegit eren meravelles, aprofitant un viatge al Brasil, a la meva etapa de rector de la UIC, i com a president de la Comissió de Comunicació de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles, vaig anar-hi. Allà m’explicaren: “Que era una ciutat no apta de viure-hi, sols per mirar-la, o fer una estada turística, es va planificar des de la política, per uns grans arquitectes, Lucio Costa i Oscar Niemeyer, amants de la planificació; però els seus habitants estimen la llibertat, preferint viure fora de la ciutat planificada; que es fa incòmoda per viure-hi, si anheles sortir del barri que t’han assignat”.
També ho diu la investigadora Leticia Izquierdo, que ha obtingut una beca de “la Caixa” pel MIT, on investiga com dissenyar millors ciutats amb l’ajuda de la intel·ligència artificial. I diu: “Les ciutats més eficients no han de ser aquelles en les quals voler viure”
Amb el nou període que s’obre, després de les eleccions, ens dona una nova oportunitat per estudiar el model que volem per a la nostra ciutat, sense oblidar que per fer-ho cal un 1% d’inspiració i un 99% de transpiració.
Desitjo a tothom ànims, bon fer i molta sort, sobretot, a les i als electes.
