[Xavier Guerrero, químic i exregidor]
El fill d’en Manel, en Bernat, aquell que enyora una dona alta i elegant que una vegada, dins el llit, li cantà cançons de quan era petita –i quina veu més dolça que tenia–, ha vingut avui a Sabadell per visitar un client. Surt de l’aparcament renegant del trànsit, que li ha fet arribar tard i veu, assegut a terra, un senyor de més o menys la seva edat, que demana diners amb un cartell escrit amb lletra de pal que sosté entre les cames. Té una gorra a terra, al davant, amb algunes monedes. Se’l mira amb cert menyspreu i per algun racó del cervell li ronda un imprecís “si haguessis aprofitat les teves oportunitats, com jo, ara no estaries aquí demanant”.
El fill dels Amics de les Arts i de Xavi Serrat, l’Armengol, aquell que, quan té mono de cavall té el cap fet un guirigall, avui s’ha llevat i ha agafat el tren cap a Sabadell, per canviar d’aires, i per veure si pillava alguna cosa durant el trajecte, venent uns mocadors de paper. Un cop a Sabadell, s’ha instal·lat en un racó que li ha semblat adequat, ha desplegat el cartell, ha posat la gorra a terra, i a veure què. Algunes persones, molt poques, s’acosten i li deixen alguna moneda. La majoria ni el veuen. Alguns, també pocs, l’insulten o se’l miren com si fos un gos sarnós. Per exemple, aquest estirat que acaba de passar ara mateix, tan ridícul amb la seva maleta i les seves sabates brillants.
En Bernat és fill de casa bona. El varen portar a una escola de pago de la part alta i va estudiar idiomes en acadèmies privades. No és gaire llest, però els seus pares hi varen posar diners, i els professors particulars i les estades a l’estranger varen fer prou perquè pogués posar al perfil de LinkedIn alguna cosa universitària de la branca d’Econòmiques. Fa uns anys va engegar el seu propi negoci, que ell és molt emprenedor. Ho va fer amb els diners que li deixà la mare. Va anar malament i no li va poder tornar els diners. Però a la segona sí que se’n va sortir, com ho demostra el tros de cotxe que ha deixat aparcat sota la plaça del Doctor Robert. La mare li va dir que no calia que li tornés res, que per a això són les mares i per a això són els diners.
L’Armengol va néixer en una família de classe treballadora. La societat els enganyava fent-los creure que eren classe mitjana, però, com la immensa majoria de gent que es pensa que és classe mitjana, realment eren classe treballadora. Va anar a l’escola pública del barri, amb bona reputació, però amb massa nens que requerien una mica més d’atenció de la que els mestres els podien dedicar. La magra economia familiar, que no permetia classes de repàs, especialment quan el pare va desaparèixer de casa, i alguns episodis de bullying per part dels brètols de la classe varen fer la resta, i l’Armengol va sortir de l’institut amb el certificat de fracàs escolar sota el braç i una precoç afició a la xocolata de la que es fuma. Va provar un negoci amb un suposat amic i soci, que el va deixar penjat i amb tots els deutes quan la cosa es va tòrcer i de propina de l’estrès i la tensió, es va endur una nova afició als cavalls dels que es punxen.
Diu Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia, que el 90% dels que neixen pobres moriran pobres, per més esforços que facin, i que el 90% dels que neixen rics moriran rics, tant si fan mèrits com si no en fan per ser-ho. Perquè el sistema està muntat així i perquè la famosa meritocràcia que tant defensen els liberals és un invent dels rics que té dues funcions: atorgar-se ells el mèrit de la seva riquesa, i traslladar als pobres la culpa de la seva pobresa. Per més Armengols i Bernats que hi hagi, que desmuntin aquest discurs.
