L'Orquestra Simfònica del Vallès entra a la història del rock amb The Who

L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) ha quedat inscrita en les pàgines de la història del rock. Ho certifiquen més de 8.500 testimonis que, afortunats, van viure al Palau Sant Jordi el primer concert de The Who a Barcelona, i molt probablement l'últim, en els seus més de 60 anys de trajectòria musical. Una trentena de músics de la formació sabadellenca, sota la batuta de Keith Levenson, van escortar el carismàtic vocalista Roger Daltrey i el guitarrista Pete Townshend, imponents, inconformistes amb la idea d'esdevenir velles glòries als seus 79 i 78 anys, respectivament. A la bateria, els acompanyava Zak Starkey, fill de Ringo Starr. Les expectatives eren immenses, la responsabilitat per no decebre ningú era enorme. Ni a coetanis de The Who quan la banda trinxava instruments a sobre l'escenari ni a noves fornades que han homenatjat els gustos musicals dels seus pares. Hi havia cua de fans a la parada de marxandatge de The Who, amb dessuadores a 200 euros. Barcelona va ser l'inici del que pot ser l'últim ball dels britànics per Europa, en la gira Hit's Back! Però l'OSV no s'arruga, és juganera, polifacètica i intrèpida. Té una zona de comfort elàstica i no va dubtar ni un segon a acceptar l'oferta d'acompanyar en el concert de rock orquestral a un dels grups més icònics del segle XX. Sí als reptes que fan créixer la formació, com ho han estat en els seus 36 anys d'història tocar amb Sting, Raphael o Joan Manel Serrat. Sí a carregar-se a l'esquena l'arrencada del concert, amb una peça amb quatre minuts únicament instrumentals com Overture. “Bethoveen deia que només hi havia dos tipus de música, la bona i la dolenta”, recordava hores abans del concert el gerent de l'OSV, Oscar Lanuza. L'orquestra sabadellenca va conquerir tres quartes parts de l'escenari del Sant Jordi, ben repartida, amb el protagonisme de la nit que mereixia. En la primera part del concert la formació va acompanyar a The Who en el desplegament de l'àlbum Tommy (1969), que indubtablement va aconseguir el màxim punt d'ebullició emocional del públic amb Pinball Wizard i We're Not Gonna Take It. Abans, l'OSV havia salvat el que semblava una entrada amb titubeig de veu de Daltrey a 1921, la segona cançó de la nit. Com en la gira americana, abans que el concert arribés a l'equador i l'OSV abandonés una estona l'escenari i deixés sola la banda britànica, en sonar Who Are You i Eminence Front bona part del públic ja havia decidit que ja no seuria més a la cadira, desfermat. Després dels dos temes, els músics de l'OSV van baixar de l'escenari i van admirar com Daltrey i Townshend es movien per l'escenari amb un repertori de moviments molt limitat, però amb una aura de grandesa inherent a les estrelles de la música conscients que l'èxit les avala. El vocalista va acabar deixant anar un udol rocker a Won't Get Fooled Again. L'OSV va recuperar posició quan el grup va passar a interpretar l'àlbum Quadrophenia, en què van desplegar a gust un tema deliciosament instrumental com The Rock, amb Daltrey baixant de l'escenari i les pantalles projectant un repàs de com ha canviat el món des dels inicis de The Who fins a l'actualitat, amb pas per les guerres de Vietnam i Iraq, Biden i Trump o, per exemple, la mort de la Reina Elisabet, a més d'imatges dels membres de la banda que ja no hi són, Keith Moon i John Entwistle.

Després de més de dues hores, el mític riff de Baba O’Riley va anunciar de forma evident, i èpica, el final del concert. Però, alhora, la cançó va ser la porta d’entrada d’honor de l’OSV a la història del rock.