[Jordi Serrano, Historiador i rector de la UPEC]
El diari més longeu de la ciutat, és sense cap dubte el Diari de Sabadell amb els seus diferents formats, tendències, ideologies i etapes. Com sabem els historiadors, és el gran punt de referencia per a reconstruir la historia de Sabadell. El Diari de Sabadell va tenir una revifada quan va aparèixer a la ciutat el 9Nou amb Albert Om com a director i va obligar al Diari de Sabadell a espavilar. Durant uns anys la competència va millorar molt el panorama mediàtic sabadellenc. Però aquesta etapa s’acaba per la fi del 9Nou i el Diari de Sabadell perd impuls. En una ciutat bàsicament anticlerical ja li havien resat les absoltes i li havia proposat la extremunció quasi tothom. Aquesta és una ciutat una mica ximple, tothom critica i poca gent actua. Cal estar agraïts, que entre tanta negligència, algú actués. La pregunta que ens hauríem de fer és: de què serveix un diari local? En una ciutat de 217.000 habitants els ciutadans no ens podem relacionar tots amb tots, no n’hi prou amb el mètode del boca orella. A més, tenim la tendència de viure encapsulats. Els sabadellencs coneixen el seu barri i el centre. Ningú va al barri del costat. L’única forma de tenir una visió global és tenir potents mitjans de comunicació. Així sabem què és la ciutat. Podem saber, per exemple, qui està emprenyat. De fet el sabadellenc ja al néixer ho fa emprenyat o sigui que està emprenyat quasi tothom. Llavors quan un sabadellenc està content és notícia al diari. I la gent es pregunta: com és possible ? Estarà guillat? Però podem saber quines obres estan previstes, quines s’han acabat i també quines coses no funcionen a la ciutat. I també es farà ressò d’ un especulació que ve dels anys setanta quan es va inaugurar la pitjor obra de la història de la ciutat: quan tancarem la Gran Via? Com que no podem tenir tota la ciutat al cap al final un diari és com la nostra identitat explicitada. És la diferencia entre una ciutat real i una ciutat dormitori. Com a historiador hi ha una cosa que em neguiteja, si mires enrere (abans de 1939) hi havia molts més diaris i revistes sabadellenques que ara. Cal tenir present que a més hi vivien menys d’una cinquena part d’habitants. Encara que no soc ningú per a proposar-ho faré una crida a la gent. Si s’hagués acabat el diari tota la ciutat es queixaria, però per què la gent no compra més el diari? Comprar el diari és en el fons un acte de civisme, de compromís amb la ciutat.
Vull acabar amb un prec, estaria molt bé poder gaudir de la història del diari on line. Els historiadors hi sortiríem guanyant molt i estalviant-se moltes hores de desplaçaments i tràmits. 170 anys ens contemplen. Poques ciutats ho poden dir, potser que ho fem valer.
I per acabar parafrasejant a Arthur Miller podríem dir que “un bon diari és una ciutat parlant-se a ella mateixa”.
