CAPITAL NATURAL

Ecoansietat juvenil: un nou (macro)repte pedagògic

Jaume Enciso, ambientòleg

La informació sobre l’emergència climàtica és creixent i cada cop permeabilitza més espais i racons del nostre dia a dia. Va molt més enllà de l’espai del temps, i el canvi climàtic com a força motriu del nostre món ha entrat a fons en l’entorn educatiu. Era necessari que l’alumnat conegués de primera mà el fenomen que ha de redibuixar la seva societat del futur. D’igual forma que nosaltres estudiàvem la geopolítica i les guerres, però hi ha una diferència abismal entre un conflicte bèl·lic, que se li pot posar fi, i un fenomen desconegut, complex i multifactorial com el canvi climàtic. Em sorgeixen dubtes sobre com, quan i de quina manera cal comunicar a «la nostra canalla» sobre el canvi climàtic. L’ecoangoixa es dona perquè «assumeixes una part desproporcionada del problema, però a la vegada tens una part proporcional de la solució», diu Marta Peirano, periodista i autora de Contra el futuro (Pallarés, 2023).

Ja el 2011 Kari Norgaard mostrava en una investigació etnogràfica a Noruega que el canvi climàtic generaria emocions «incòmodes» com por, impotència i culpa, que relaciona amb la negació del problema, considerat com un procés social que s’assoleix a través de diverses estratègies de treball emocional (Norgaard, 2011). Descrita per l’American Psychology Association (APA) com «la por crònica a patir un cataclisme ambiental que es produeix en observar l’impacte aparentment irrevocable del canvi climàtic i la preocupació associada pel futur d’un mateix i de les properes generacions», l’ecoansietat afecta un nombre creixent de joves.

Un estudi del The Lancet Planetary Health ens demostra que la salut es veu afectada pel canvi climàtic, amb una mostra de 10.000 persones entre 16 i 25 anys; el canvi climàtic està causant ansietat, ira i emocions negatives en joves de tot el món. Sobre els seus sentiments pel que fa al canvi climàtic i la resposta del seu govern, es va descobrir que més del 50% va reportar totes aquestes emocions: tristesa, ansietat, enuig, impotència, indefensió i culpabilitat. A més, el 75% va afirmar que esperen un futur aterridor, el 45% tenia preocupacions sobre l’impacte negatiu del clima a la seva vida quotidiana, i el 40% va dir que les preocupacions sobre el clima els fan vacil·lar sobre si tenir fills. L’angoixa climàtica va ser evident en països que ja estan experimentant impactes físics directes del canvi climàtic, així com en països directament menys afectats (Hickman et al., 2021). Un altre estudi força significatiu i esgarrifós, liderat per investigadors de la Universitat de Stanford i la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, mostra la correlació entre suïcidi i escalfament. Per cada grau que augmenta la temperatura a Mèxic, creix en un 2,1% la taxa de morts autoprovocades (Burke et al., 2018).

A escala més propera, altres estudis segmentats sobre el futur del canvi climàtic en joves plantegen resultats rellevants. L’estudi El futur és clima, d’octubre del 2022, revela que almenys el 84,1% de la joventut enquestada pensa que viurà pitjor que els seus pares a causa del canvi climàtic, i pel que fa a la seva relació creixent amb l’ecoansietat, el 82% de la joventut enquestada sent haver-la patit; el 39,8%, alguna vegada, i el 26,7%, freqüentment.

A escala més local, des del 2008 el Departament de Medi Ambient de la Generalitat elabora un estudi d’opinió sobre percepció i hàbits ambientals. Les conclusions de l’estudi Percepció general de l’estat ambiental 2021 (Generalitat de Catalunya, 2021) revelen que el 98% dels consultats indiquen explícitament que es mostren preocupats per algun problema ambiental. El principal problema ambiental percebut és la contaminació, en general de l’aire, seguida dels residus i el canvi climàtic i les seves conseqüències. Les persones amb un nivell educatiu alt esmenten més sovint la majoria de problemes ambientals, incloent-hi el canvi climàtic, la contaminació de l’aire o l’efecte d’hivernacle. Un 91% afirma prendre mesures per reduir el canvi climàtic, amb un nombre mitjà d’1,70 mesures, baixant fins a nivells anteriors al 2019.

Casos com el de l’Eva Quiroga, estudiant de Biologia gallega que no va poder entrar en un supermercat en un any «per l’impacte que suposava, vaig patir una fase d’autoexigència extrema», cada cop són més freqüents (Pacheco, 2022). Aquesta ansietat és producte de la destrucció de l’«entorn», puntualitza Manuel Ruiz de Chávez, especialista en medicina social del Consell Directiu de la Fundació UNAM de Mèxic. Per al titular de la Comissió Nacional de Bioètica de la Secretaria de Salut, «l’escalfament global aguditza els problemes de drets humans. És el desafiament bioètic més complex del nostre temps» (Arrabatibel, 2022). Per tractar l’ecoansietat, de manera genèrica es recomana participar en un grup o voluntariat i mantenir contacte freqüent amb la natura, per poder copsar de primera mà que efectivament a data d’avui podem mantenir una relació de gaudi amb l’entorn.

Les narratives distòpiques de moment estan generant més ecoansietat que activisme efectiu. És un fenomen creixent que la covid-19 no ha fet sinó exacerbar. La pandèmia del 2020-2021 per fi ens ha fet entendre que les problemàtiques associades a la salut mental són un assumpte de primer ordre, que l’emergència climàtica, amb la seva dosi d’ecoansietat, no farà sinó que matisar i/o incrementar. Així doncs, o canviem l’storytelling o tindrem una generació deprimida i desmotivada per fer front als canvis substancials de la nostra societat, en plural, que vindran, no per devoció sinó per adaptació. És engrescador veure com ara Hollywood accelera aquestes històries a través d’un bon nombre de pel·lícules i programes amb temes climàtics, des de la pel·lícula Vaiana de 2016 fins a la sèrie d’Apple TV+ Extrapolations, o el supervendes de Netflix: Don’t Look Up. Una pel·lícula no pot canviar el món si el món no hi està preparat (Time, 2023). També hi ha peces més profundes com Journey to Utopia, que relata el viatge d’una família ecoangoixada pel canvi climàtic a una petita comunitat ecoutòpica i amb zero emissions (Ligero, 2021). Un altre exemple el conformaria el bellíssim curtmetratge Solastalgia, de la cineasta canadenca Millefiore Clarkes, protagonitzat per una mare a qui tenallen visions d’esfondraments democràtics i fenòmens meteorològics extrems aglutinades en un caos que únicament troba calma en la poesia (Palomeque, 2023).

Per exemple, en època preestival, en alguns cercles és recurrent la pregunta: aquest any per vacances, què? La majoria per motius econòmics (l’any de la compra d’un immoble o obres a casa) o per incidents personals (separacions, accidents de salut) algun any hem fet «casances» (traducció de staycation: stay + vacation). Ara (alguns) per motius climàtics modifiquen o redissenyen les vacances per no agafar avions o per apropar-se al poble dels nostres pares, on fa anys passàvem tot l’estiu entre bicis, camps, piscina municipal i festes populars. El redisseny/ajustament de les vacances és la punta de l’iceberg de la «renúncia climàtica» que ens ve: menys viatges, menys carn i làctics, menys consumisme. Menys serà més: per obligació o ideologia?

D’una manera més o menys explícita, el relat al respecte del canvi climàtic reclama a les noves generacions que facin una renúncia en plena fase de creixement i expansió personal, quan som les generacions boomers les que ens hem «fumat» el clima des de mitjans del segle XX. És injust i genera ecoansietat, és clar que sí, a més de desconnexió. També activisme pertinaç, com ara el moviment Rebel·lió Científica o Futur Vegetal. Disposats a tot, fins i tot a la presó. Així, les protestes pugen de temperatura igual que ho fa el planeta. D’una banda, tenim la Rebel·lió Científica, que té 15 grans investigadors i científics en via judicial per la seva acció de protesta davant del Congrés dels Diputats del 6 d’abril de 2022 amb penes de fins a sis anys de presó (El Salto, 2022).

Des de la vessant activista més clàssica, es configuren noves cèl·lules d’actuació, com ara Futur Vegetal, un col·lectiu de desobediència civil creat fa un any, que ha aconseguit gran repercussió en enganxar-se a les maques de Goya al Museu del Prado —replicant el moviment de Just Stop Oil per tot Europa—, tallar part de l’M-30 de Madrid o una etapa de la Vuelta a España i intentar amarrar-se a la tribuna del Congrés. Tot i que la majoria dels activistes tenen entre 20 i 40 anys, afirmen que reben suport de persones de més de 60, i arriben a un total de 300 activistes. Amb actuacions disruptives altament mediàtiques, ataquen de forma prioritària les macroindústries càrniques com a punta de llança d’un model obsolet i caduc.

Ens apropem a un escenari on l’ecoterrorisme ja no és una possibilitat llunyana. Vivim en una societat pensada per exacerbar i dedicar la pràctica totalitat del nostre temps a venerar el número 1 en tot: la número 1 en mates de la classe, el millor futbolista del planeta, la llista Forbes amb els més superrics. És aberrant i totalment desconnectat del cicle natural del planeta. Cada cop hi ha més crítiques als superrics, i arribarà un dia en què el jovent no acceptarà les vides ultraluxoses d’algunes poques persones. L’ecocidi portarà noms i cognoms associats.

Tenim per tant un macrorepte pedagògic per reconduir la ira, la ràbia i el neguit de les actuals generacions a fi que puguin digerir i canalitzar les seves renúncies. Renúncies, en plural, que van molt més enllà de redissenyar les vacances o rebaixar el tren de vida. Alguns autors ja s’hi han posat: Jordi Marín planteja diverses idees interessants i exemplificadores en el seu llibre Educar per al col·lapse. Reflexions des de l’aula, el qual recomano ferventment. D’altra banda, cal recordar també Andreu Escrivà amb el seu Contra la sostenibilidad (Arpa Editores) o bé el ja mencionat Contra el futuro (Debate) de Marta Peirano.

REFERÈNCIES:

Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.

Temes:

RECOMANAT PER A TU

Comentaris
To Top