Una visita a Barcelona, on va conèixer els productes d’herboristeria del conegut herborista francès Maurice Mességué, li va encendre l’espurna per obrir la seva pròpia botiga d’aquest tipus. Va ser el 1948 quan la sabadellenca Montserrat Artigas Costajussà va aixecar la persiana al carrer de Sant Francesc, 19 i, ara, passades set dècades, es jubila i tanca el negoci que dos anys després va traslladar al carrer de la Rosa (Centre), on ha forjat part de la història de la ciutat. Hi ha tingut relació tots aquests anys, i ja el coneixia des de petita perquè hi vivia la seva àvia.
Artigas, a la botiga del carrer de la Rosa / AINA TORRES
“Me l’he agafat molt bé aquesta feina, he gaudit moltíssim. Tot s’acaba”, deia al Diari fa uns dies la sabadellenca. Artigas deixa orfe una àmplia representació de veïns de totes les edats que la teníen com a referent, ja no només per les herbes, la mel o els altres productes que els pogués recomanar, sinó perquè Montserrat Artigas ha sigut per a grans i joves una persona amb qui poder anar a parlar. L’herborista ha constatat que “molta gent té necessitat de parlar, i aquesta botiga era una mica això”, conscient que “era una mica com un confessionari”.
De ben segur, el seu caràcter afable, el taulell de fusta i el conjunt decoratiu de la botiga hi han ajudat tots aquests anys, en els quals apunta que aquesta necessitat “ha anat a més”, sobretot entre els joves. Des de la botiga ha vist com “la gent va molt estressada”, sobretot els joves, i la passiflora -que ajuda a alleugerir l’estrès-, ha estat el producte més venut juntament amb el Recolax, perquè “la gent no va de ventre, i molta part té a veure amb l’estrès”.
La històrica bàscula que l’ha acompanyat i servit durant tots aquests anys a la botiga / AINA TORRES
De totes maneres, el contacte humà és el que li agrada a ella, “connectar amb la gent i poder-la ajudar”, tenint clar que “els consells que no cobro sempre me’ls han donat la gent gran, i són els que s’agraeixen”. També lloa la pagesia, perquè destaca que, sobretot anys enrere, “la gent del camp, amb les herbes, eren uns fenòmens”. La Montserrat marxa, però de moment queda la botiga on sempre ha treballat de matins, acompanyada de fins a quatre dependentes en moments diferents. Anteriorment, el local ja es deia La Campana, que havia sigut una perfumeria i també venia roba interior. Li feia pena canviar-li el nom, i va decidir afegir una campana a la façana, a la qual va haver de treure la corda perquè alguns la tocaven en hores que provocaven molèsties als veïns.
