[Josep Gisbert, periodista]
El problema d’infrafinançament de la sanitat a Catalunya no és nou. Té un origen llunyà, pràcticament el del moment mateix que la Generalitat n’assumeix les competències el 15 de juliol del 1981, de mans del Govern de la UCD. Es tracta d’un dèficit congènit a la penúria que sempre ha presentat el model de finançament de les anomenades autonomies de règim comú –les del cafè per a tothom– i agreujat per les grans retallades del Govern d’Artur Mas, que van deixar el sistema sanitari català sota mínims. I amb aquests ingredients, la inesperada crisi del coronavirus –precisament, les últimes setmanes s’ha produït un repunt d’ingressos a l’hospital Taulí– no ha fet més que posar-ne al descobert el cúmul de deficiències, però també el paral·lelisme que es manté entre els inicis de la gestió i la situació actual i que permet traçar la radiografia d’aquest malalt crònic.
El primer toc d’atenció sobre el problema de finançament de la sanitat el va fer el 1985 el Govern de Jordi Pujol, cansat que des del primer exercici de tenir les competències cada any hi hagués un dèficit que el llavors conseller de Sanitat, Josep Laporte, ja va qualificar de “molt greu”. El responsable de la gestió de la sanitat a Catalunya lamentava que les aportacions econòmiques de l’administració central decreixessin un cop fet el traspàs: “No es pot millorar la sanitat amb una política que té per objectiu l’estalvi rigorós en matèria sanitària”. Era una crítica dirigida al Govern espanyol, del PSOE, però que, vista des de la perspectiva actual, s’hauria pogut aplicar a la perfecció a les retallades que va fer anys més tard, del 2011 al 2014, el Govern de Mas i de què encara ara no és clar que el sistema s’hagi recuperat.
I és que la tisorada de Boi Ruiz, el conseller que havia passat a denominar-se de Salut del teòric “govern dels millors”, va deixar una empremta molt profunda. En aquells quatre anys, segons estudis de professionals del sector, la retallada estimada en el pressupost dedicat a la sanitat va superar els 1.500 milions d’euros i en tot el mandat de Mas, tenint en compte que el 2015 es va tornar a la senda de creixement, el descens va ser d’un 8,6% i va representar la pèrdua de 2.400 sanitaris i de més de 1.100 llits hospitalaris i l’increment exponencial de les llistes d’espera.
La primera denúncia política del 1985 el Govern de Pujol la va utilitzar per fer palès el mal estat en què es trobava la sanitat per la manca de finançament del Govern espanyol. I va ser en aquest context que Laporte va fixar en 28.000 milions de pessetes el dèficit, una xifra que traduïda a euros no arribaria a 170 milions i segurament quedaria molt lluny de les quantitats que es requeririen actualment per reequilibrar els comptes, però que per l’època era una barbaritat i serveix per exemplificar els problemes profunds que hi ha hagut sempre en aquest terreny i que encara s’arrosseguen.
El resultat és que trenta-vuit anys després, els arguments i els escenaris en què es desenvolupa el debat sobre el dèficit de la sanitat continuen sent els mateixos de sempre. O pitjors, a causa de la crisi del coronavirus, que ha tensat encara més el sistema sanitari català. Una situació de què no escapa ni un hospital de referència com el Taulí, capdavanter en moltes coses, però que curiosament aquests dies rep queixes d’usuaris pel que és més bàsic: mala planificació d’horaris, esperes injustificades, manca de subministraments, atenció deficient, tracte sorrut i funcionarial, deteriorament de serveis, desorganització… I tan preocupant és si es tracta de mancances estructurals derivades de l’infrafinançament com si es deu a problemes conjunturals fruit del període de vacances. O de tots dos alhora. És una prova més que el malalt, lluny de ser imaginari, continua sent crònic.
