[Josep Mercadé, periodista]
Des de l’amnistia total del 1977, en plena transició política, no hi havia hagut cap altra situació en què es veiés una possibilitat real de tornar a fer servir aquest instrument per fer el que es diu tabula rasa. En essència i en sentit literal, l’expressió amnistiar és “oblidar el passat”, la qual cosa no sempre és fàcil que encaixi en segons quines ments que no veuen més enllà del bordó del carrer de casa seva. Però la realitat a vegades és tossuda i els més vells hem vist i comprovat que de més verdes en maduren.
Aquest any, a causa de la conjuntura de les eleccions anticipades, el curs polític ha començat abans. Fa setmanes que estem pendents de les majories per formar govern. I d’aquí ha sorgit aquesta possibilitat d’arribar a una amnistia gràcies al joc i a l’aritmètica parlamentària que moltes vegades fa estranys companys de viatge.
El que també fa és que determinades formacions polítiques es pensin que disposen de més força pel fet de tenir alguna de les claus que poden facilitar la governabilitat. En aquest cas, quan es produeix una certa fragmentació del vot, que permet anar fent sumes per construir una majoria alternativa a la força que va guanyar les eleccions del passat 23 de juliol.
Mentrestant, s’ha celebrat una nova Diada de l’onze de setembre, en què la manca d’unitat de l’independentisme novament ha estat protagonista. Però aquesta vegada ha estat compartit amb les peticions d’amnistia. Així i tot, no ha estat un clam unànime, precisament pel fet de ser un instrument d’una negociació que pot derivar cap a refermar l’autogovern i no pas per a la creació d’un estat propi.
D’aquí ve la pregunta: amnisquè? Potser a alguns els fa por el que pugui venir després, ja que obligarà a mostrar totes les cartes als uns i als altres per tal de definir què volem ser. I l’altra pregunta, encara més difícil de respondre, això implicarà un referèndum d’autodeterminació? A hores d’ara, no sembla fàcil, tot i que seria un bon complement a l’amnistia per tal de poder fer també tabula rasa i saber exactament què és el que pensen els catalans sobre la qüestió.
De fet, fa més d’una dècada que estem amb un estira-i-arronsa que va començar amb una desafecció i va acabar amb una declaració d’independència suspesa al mateix moment. Entremig, un referèndum frustrat, repressió, gent empresonada i indultada i d’altres amb judicis pendents. Vaja, un no parar que ningú sap com acabarà. Però, agradi o no, alguna escletxa s’ha obert.
