[Manel Larrosa, vicesecretari de la Fundació Bosch i Cardellach]
Quan Antoni Farrés situà Antoni Sorolla a les llistes de les municipals de l’any 1995, com a futur regidor d’Urbanisme, va partir de la seva vàlua tècnica, havia participat en el recent Pla General, i va valorar la seva valentia personal i política, que havia exercit uns anys abans com a objector de consciència del servei militar. I en soc testimoni perquè m’ho va comentar explícitament.
Antoni Sorolla no formava part de la que podem dir generació revolucionària que simbolitza plenament Antoni Farrés. Els separaven 14 anys, i a la joventut això era una eternitat. Sorolla no participava del dens fons ideològic de Farrés i, fruit del seu temps, era una d’ètica i d’un despullat de càrrega ideològica que sustentava una actitud de progrés des de l’austeritat, no des de la ideologia política. Això podia i pot semblar dèbil, però era l’actitud de futur, la que avui podem mantenir.
A l’Ajuntament, Toni Sorolla va innovar en un punt essencial, que avui valorem com l’únic camí possible: habitatge públic, però de lloguer. Una innovació arriscada de gestió i inversió. I aquest fet, que ha deixat empremta successiva, després li va servir d’activitat professional al llarg d’un quart de segle. Aquest fou un pas d’autodidacta, plenament d’autoformació, una mescla d’autoexigència ètica i de creació de camí professional personal. Un sòlid camí, des de la humilitat, que amagava un potencial enorme de coneixement i expertesa, en concepte i en concreció, a totes les escales del cas. Se’l podria veure com a “tècnic”, quan era un directiu i creador de camí.
En aquest quart de segle, va treballar l’habitatge en el camp públic, per exemple a Barcelona i també en el món privat, i en el seu coneixement era de les molt poques persones a escala catalana amb un saber aplicat i detallat del que significa habitatge en tots els ordres: social, financer, d’intervenció pública, etc. Un capital que ni la ciutat ha aprofitat, ni tampoc la Generalitat. Podria haver estat un responsable, tot un director general d’habitatge, si el país fos menys sectari i més solvent en l’assignació de càrrecs i un reconeixent de la professionalitat. Si el país volgués realment fer un pas endavant en matèria d’habitatge social.
I ja hem fet tard. Massa injustament el dolor se l’han endut. I com a societat tenim el deute de reconèixer el que podia i podria haver estat. Ha estat la nostra ceguesa col·lectiva davant una actitud oberta, humil i transparent, però d’un fons molt desaprofitat del qual ens hem de plànyer, ara ja sense remei.
En Toni va ser nomenat membre de la Fundació Bosch i Cardellach fa pocs mesos i en programa hi havia, i hi ha encara, elaborar propostes sobre l’habitatge social, que haurem de fer sense ell present, però sí en el record i tot recuperant materials seus.
