[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Una amiga mexicana em va preguntar, l’altre dia, com ens explicaven, a la península, el genocidi colonitzador de les Amèriques. Mig caient-me la cara de vergonya i responsabilitzant-me d’una matança que, naturalment, després de mig mil·lenni ja no té re a veure amb mi, li vaig explicar que encara avui se celebra l’arribada de Colom a Amèrica com a diada nacional espanyola, clarament relacionant l’orgull patriòtic amb el colonialisme i –per què no dir-ho– amb la barbàrie. Li vaig respondre que se’ns explicava com un canvi de paradigma, com la transició de medievalitat a modernitat i com un gran èxit primer nacional i després religiós, que són els Reis Catòlics qui arriben a Amèrica, i que malgrat que ens en parlen en termes d’espoli i colonització, s’insisteix molt en la labor cristianitzant dels segles XVI i XVII al Nou món. Ella em va respondre que era curiós el fet que a Mèxic, a l’educació secundària, insisteixen molt més en els moviments d’independència dels pobles colonitzats que no pas en la colonització mateixa; un episodi que, per cert, a nosaltres el sistema educatiu espanyol ens explica –si és que ens l’explica!– molt de passada. Ens parlen de la guerra de Cuba i “sí, la resta de colònies de l’Imperi espanyol ja s’havien independitzat.” No culpo cap professor d’història, sinó que poso el focus en el mateix sistema educatiu, que clarament està dissenyat perquè pensem d’una manera o d’una altra. No l’espanyol, que el mexicà també, i probablement tots. La manera d’explicar la història –i especialment la manera de rebre-la– modela el pensament, és clar. I aquesta idea que sembla quasi inquisitiva, quasi censuradora, caciquista i de domini estatal de les ments dels súbdits està perfectament en marxa, avui. La història mai es pot explicar de manera objectiva, està bé, per això crido a ser crític amb aquesta subjectivitat inevitablement immanent a l’exercici històric.
Ràpidament, quan un es posa a pensar-hi, es veu que el de Colom no és l’únic cas. L’etimologia de reconquista implica la recuperació d’un territori que legítimament et pertany. Quan l’Imperi romà conquereix, romanitza, però quan ho fa l’islam…? I això és només la punta de l’iceberg.
El poder del llenguatge (i el llenguatge del poder!) ens ha explicat la història tal com volien que l’aprenguéssim, i de cop m’adono, amb cert terror però sobretot amb fam de coneixement, que tinc l’oportunitat (la responsabilitat!) de formar-me en tot el que creia saber.
