[Josep Mercadé, periodista]
Després de la calma de l’estiu ve la tempesta de l’inici del curs. Setembre és el mes de l’any en què a la Mediterrània s’experimenten els fenòmens meteorològics més extrems. Ho acabem de veure aquests darrers dies. No hi ha cap mena de dubte que ens toca viure situacions mai vistes en la climatologia i també en altres àmbits de la vida.
Aquesta setmana de la Mercè cada any ens fa pensar en les riuades de la nit del 24 al 25 de setembre del 1962. Aquest serà el 61è aniversari, una xifra no tan rodona com l’anterior, però que, tal com va tot, sembla que, tot i la tragèdia, encara es va quedar curt si ho comparem amb les víctimes que han provocat alguns dels episodis dels darrers dies a la mateixa Mediterrània.
Vist i comprovat, doncs, que de situacions extremes malauradament cada vegada n’anem més ben servits. Conflictes bèl·lics, com la guerra d’Ucraïna, les crisis humanitàries per l’arribada massiva de persones a les costes italianes o espanyoles les anem incorporant a l’agenda del dia a dia. El pitjor és que passen a formar part d’una tràgica rutina.
El mateix passa amb l’ofegament econòmic que pateixen moltes famílies per l’increment de preus dels productes més bàsics, l’increment de quotes de les hipoteques per l’enduriment de la política monetària del Banc Central Europeu, i per uns sous que no pugen i limiten la capacitat econòmica de molta gent. I malgrat aquesta situació extrema, continuen creixent les afiliacions a la Seguretat Social i donen una aparença que aquí no passa res.
I si anem als fenòmens extrems de la política, tenim aquest pròxim diumenge un acte del Partit Popular en contra de l’amnistia abans que fracassi la investidura com a president de govern del seu líder. Després vindrà la manifestació espanyolista a Barcelona del 8 d’octubre. Mentrestant, Junts per Catalunya estira la corda per posar en tensió un PSOE amb moltes contradiccions internes. Qui sap si al final decidirà llençar la tovallola i anar a un altre fenomen extrem com seria repetir unes eleccions generals i malbaratar així una gran quantitat de recursos públics.
Arribats a aquest punt, no podem fer res més que reclamar més atenció per afrontar totes aquestes situacions. Apel·lar a no quedar-nos enquistats en tot allò que no ens deixa avançar, i que la lluita política no impedeixi construir en comptes de destruir. Però queda clar que en un món amb tants fenòmens extrems no sembla fàcil fer-hi front, però cal marcar prioritats.
