[Arnau Bonada, Economista i president de la Xarxa Onion]
Filmin acaba d’estrenar a Espanya una autèntica meravella. Es tracta de Reality, adaptació al cinema de l’obra teatral Is This a Room, un retrat en temps real de l’interrogatori al qual l’FBI va sotmetre una treballadora vinculada a l’Agència de Seguretat Nacional. Tots els diàlegs del film són la transcripció literal de les converses que van tenir lloc aquell dia al domicili de la noia. El resultat és angoixant, però, alhora, revelador del poder que és capaç d’exercir un Estat contra un individu; una versió actualitzada d’El procés de Kafka en ple segle XXI i a la terra de la llibertat.
Reality Winner, la protagonista del cas, és qui va filtrar a la premsa l’informe classificat que acreditava la interferència russa a les eleccions americanes del 2016, guanyades per Trump. Va acabar sent condemnada a 5 anys i 3 mesos de presó per aquell fet. En les seves pròpies paraules: “Sabia que el document filtrat era secret. Però també sabia que havia promès servei al poble nord-americà. I en aquell moment vaig tenir la sensació que se l’estava enganyant”.
Un dels aspectes més esfereïdors de la pel·lícula consisteix a constatar l’enorme quantitat d’informació personal d’un ciutadà de què disposa un Estat. Jo ho pateixo quan vaig a defensar un client en una inspecció fiscal: fotos i vídeos de xarxes socials, pagaments amb targetes de crèdit, rastreig del telèfon mòbil, rebuts i extractes bancaris, peatges, testimonis de veïns, correus electrònics de clients i proveïdors… Fins i tot, amb prèvia autorització judicial, poden descarregar sense consentiment tot el contingut d’ordinadors i dispositius electrònics. He tingut casos d’inspeccions a metges que han obtingut i emmagatzemat els historials mèdics complets de tots els pacients!
Els darrers anys s’ha avançat molt en drets de privacitat digital i de protecció de dades en l’àmbit de l’empresa privada. Les multes a Europa als grans operadors tecnològics en són un bon exemple. Ara bé, què passa amb el sector públic? Hem d’acceptar acríticament que l’Estat, a través de les seves diferents administracions, ho conegui pràcticament tot de les nostres vides? Per mi és un preu orwel·lià massa alt per garantir una falsa seguretat i un sovint dubtós bé comú. Sempre del costat de les Realitys Winner d’aquest món.
