[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
Una autopista tipus B-40, duplicació de l’AP-7, seria una infraestructura de gran abast, per a trànsit de llarg recorregut i competència de l’estat. Una ronda de Terrassa a Castellar, passant per Sabadell, és una via interurbana local, o metropolitana a tot estirar, competència de la Generalitat. Barrejar ambdós conceptes porta a contradicció com hem constatat des de fa temps.
Que, ni que fos soterradament, els camions de Saragossa a França, i viceversa, passin per dins la ciutat, amb complexos trenats de trànsit en els possibles tres nusos de la ciutat i barrejats amb vehicles de trànsit local, és un absolut desastre tècnic i funcional. Des de fa més d’una dècada a aquesta barreja se l’anomena “ronda Vallès” i és la pitjor de les opcions possibles. I si per la ciutat passaria soterrada, pel rodal significa una autovia agressiva. I per què per Sabadell han de passar camions exclosos de les Rondes de Barcelona? Bé, ja ho sabem, perquè som súbdits perifèrics. Dues funcions com les descrites demanen dues solucions diferents. Les opcions interurbanes, sobretot amb Castellar, són prioritàries i una duplicació de l’AP-7 és tot un altre tema que, com a mínim, no es decidirà al nostre petit entorn.
Conflictes polítics: ERC
Pere Aragonès, MH president de la Generalitat, va valorar ja fa molts mesos que aprovar els pressupostos amb l’acord del PSC, tot empassant-se un curt tram de B-40, era un preu barat, plenament assumible. En confiança t’ho expliquen alguns dels seus càrrecs i militants: va ser un gol.
El cas significà, uns mesos després, el cessament del seu conseller de Territori, Juli Fernàndez, perquè allò que se sostenia a la plaça Sant Jaume no ho feia a la ciutat. Amb tot, el text de l’acord Govern-PSC era prou genèric per ser desenvolupat amb habilitat política, la qual mai no va aparèixer. Fa poc, l’acord es traduí en un protocol departament-ministeri, en termes gairebé calcats, el qual havia de ser desenvolupat per convenis… en un camí de molt fum i poca realitat. Tot i el canvi de consellera amb una persona millor concordant amb la presidència, l’equip de l’exconseller fou totalment respectat, però continua amb la filosofia anterior que, en síntesi, no és que no cregui en una B-40, és que no creu en cap infraestructura ni projecte més enllà de connectar la carretera de Castellar amb la ronda Oest. Tota una contradicció si s’han de conjugar les posicions internes de partit amb la responsabilitat de govern, amb unes diferències greus instal·lades dins del mateix govern, almenys entre caps i peus.
Contradiccions polítiques: PSC
El debat a ERC no tanca el cas. Ras i curt, la proposta de l’alcaldessa d’un feix de túnels fets amb tuneladora sota el parc agrari, per acabar en una rotonda al peu del pont de Castellar, es contradiu del tot amb el plantejament del cap de l’oposició, Salvador Illa, que llueix de B-40 i que fins i tot n’ha fet bandera a Castellar del Vallès. En un partit d’ordre com el PSC, no deixa de ser un factor a destacar, perquè no es pot arribar a Granollers, com predica Illa, des del pont de Castellar.
La iniciativa de l’alcaldessa s’explica perquè tem l’impacte ambiental i perquè davant el veïnat de la zona nord no es poden vendre autovies com si res. Des de Barcelona sí, però no des de prop. I potser actua així perquè preveu que la solució s’imposi a la ciutat des de fora estant i vol nedar i guardar la roba.
Per acabar-ho d’adobar, la recent reunió consellera-ministra constata allò que des de fa temps se sap i estem dient: hi ha forts inconvenients competencials i jurídics perquè el plantejament de fer un tros de B-40 per a funcions locals i per part de la Generalitat es pugui resoldre. Ara es reuniran novament i faran esforços per apuntalar un problema mal plantejat, la qual cosa no ofereix cap seguretat. El ministeri podria transferir la plena competència de la B-40, cosa que no farà ni el Govern desitja, i sense aquest pas no hi ha res a fer. O sí, que la Generalitat faci la seva feina de fer una via estrictament local. I que departament i partits escoltin la societat i no portin el cas només al seu món. Però l’orgull del dirigisme polític té vedat fer aquest pas de diàleg i col·laborar.
Aposta i futurologia
Fa massa anys que som presoners de confondre xarxa local (o metropolitana) amb xarxa general, o d’estat. Fruit d’aquesta confusió prové el fet que la ronda Oest no connecti encara amb la carretera de Castellar, quan de partida ja es preveia que fos així. Fins que aquesta confusió no s’aclareixi, res no tindrà solució. Aquest és el nus de la qüestió, simple, però no obvi. El camí actual practicat per conselleria i ministeri porta de cap al fracàs. Com a tal, serà un desastre compartit per ERC i PSC. Ni que un dia s’arribés a formular una proposta de traçat, després d’un muntatge jurídic, no hi hauria cap capacitat d’imposar a la ciutat una mala solució ambiental, funcional i jurídica.
Per contra, el camí viable hauria de venir d’un seriós treball social i des del respecte de les màquines polítiques envers la societat. Una cosa tan òbvia com incompresa. No hi ha, doncs, cap perill que s’escometi un esguerro, més enllà de continuar menjant-nos cotxesa la Gran Via i de seguir presoners d’un debat demagògic i irreal. Però la ciutat i els nostres veïns necessitem un projecte integral de caràcter territorial i no la baixesa de traçats només vials, sense cap més contingut.
