[Manel Larrosa i Eduard Jiménez]
Hi hem d’insistir. Sabadell, amb les xifres de la taula, presenta en l’actualitat quasi cent mil afiliats a la Seguretat Social residents al municipi. Les empreses locals i els autònoms, conjuntament, ofereixen treball per a l’equivalent a 3/4 parts d’aquesta població. Amb el benentès que tothom treballés a la ciutat, hi hauria un dèficit de més de 23.770 llocs. Com que, naturalment, hi ha gent de fora que treballa a Sabadell, la mobilitat obligada és superior a aquesta xifra, però ara ens interessa el factor equilibri de ser una ciutat amb un grau d’oferta d’activitat suficient respecte als seus residents.
A partir d‘aquestes xifres, podem comparar-nos amb altres poblacions, a la part superior amb municipis veïns del Vallès Occidental i a la part baixa amb d’altres d’escala catalana. En termes de Vallès, Terrassa segueix el nostre dèficit, amb més de 15.000, seguit per Rubí (11.000) i Ripollet (9.000). També podem comprovar que Castellar mostra un elevat dèficit (més de 4.000). Per la banda contrària, hi ha municipis amb un escreix notable, com Sant Cugat (més de 18.000), Barberà i Santa Perpètua (amb més de 5.000 cadascuna) o Polinyà (més de 3.000). El municipi més desequilibrat és Ripollet, perquè la seva oferta només arriba a la meitat de la seva població ocupada, en canvi, a Polinyà, a l’altre extrem, n’hi sobra el 83% en més, seguit de Santa Perpètua (43% en més), Sant Cugat (39% en més) i Barberà (35% en més). Ser municipi industrial, o d’assentament d’activitat diversa (el cas de Sant Cugat), mostra un perfil favorable, un fet que les dues velles capitals no assolim, i tampoc un municipi petit, com Ripollet, o un de mal comunicat com Castellar del Vallès, tot i que aquest disposa de sòl.
En un context de més abast i que miri cap a Barcelona, el seu entorn i la resta de Catalunya, ciutats com Sabadell i Terrassa apareixem en el pitjor llindar en la pèrdua de capitalitat històrica o de concentració d’activitat. Som dues ciutats molt grans, només comparables a l’Hospitalet i Badalona, i superem en població les altres capitals provincials, però oferim un pitjor equilibri que elles i només comparable a Badalona, la qual avancem, però no l’Hospitalet, que juga eficaçment la seva relació de veïnatge amb Barcelona. Tanmateix, Terrassa empata amb l’Hospitalet, però no nosaltres. Podem superar tres capitals provincials en població, però no ho fem en l’equilibri de residència i activitat, ja que Girona destaca amb un 70% en més, Tarragona en un 56% i Lleida en un 32% més. Potser Reus es pot queixar de la competència de Tarragona, perquè se situa en un 96% de la proporció del que li caldria per a l’equilibri, però el seu desajust és molt menor que el de Terrassa i Sabadell, bastant inferior. I Vic va millor que Manresa, com ja intuíem.
I Barcelona és un cas a part. La capital de Catalunya mostra un excedent de llocs de treball que és quasi de 400.000, és a dir, com una quarta part de tota la seva població (1,6 milions) i, en proporció als seus residents ocupats, ofereix una meitat més dels llocs de treball dels que li calen. És la capital, és cert, però aquesta desproporció ha anat creixent, any rere any, en la conversió de la capital catalana en ciutat global.
Mirar Barcelona, o altres ciutats, ens ajuda a saber on som, però no ens resol el problema ni ens aporta gaires pistes. Ni podrem ser Barcelona ni Polinyà, ni Girona, ni Reus, però podem reaccionar i fer un pla de treball propi.
El Pla General Urbanístic de Sabadell del 1996 va fracassar en el disseny d’un equilibri residència/activitat i, a més, bona part dels 4 milions de metres quadrats de sostre d’activitat estan sense ocupar. Tampoc no podrem créixer com a municipi amb polígons, però podem realçar el que tenim i hem d’assentar espais de nova activitat a la ciutat, amb un projecte que vulgui captar no alguna inversió, sinó per localitzar més de 23.000 llocs de treball. Sí, aquesta és la magnitud del repte. I potser per resoldre’l cal posar-se la fita d’encara 10.000 més d’horitzó, per tal d’assegurar efectivament la dimensió que ens cal. Les estratègies possibles hi són, n’hem de parlar, i en parlarem. Nogensmenys, amb Terrassa som un cas únic a escala catalana, un fet que demana una atenció específica.
