[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
La fàbrica de Ca l’Escardat, o fàbrica Bosser, del carrer d’Alemanya, ens ha ofert durant anys una enorme estructura al mig del carrer per sustentar la façana. El cas mereix una explicació de com s’ha arribat a aquest present. És un fet similar al del joc dels disbarats, en el qual la canalla es passa una frase a cau d’orella, que en la seva transmissió successiva acaba transformada en un altre significat, amb la rialla conseqüent. Només que aquí, l’esglai és el de l’administració de l’absurd.
La fàbrica va ser protegida pel Catàleg del Patrimoni de la ciutat. Es componia de dues naus, una al carrer d’Alemanya i una altra de paral·lela a l’interior d’illa, de dues grans plantes d’alçada cadascuna i amb un patientremig. Fins a la segona meitat dels anys quaranta van ser unes simples quadres d’una planta amb encavallades de fusta, però llavors es van augmentar d’un pis. La singularitat radicava en unes plantes sense cap pilar en tota l’amplada de la nau lliure (d’uns 11 a 14 metres de llum), amb una estructura preparada per a càrregues de maquinària, resolta amb bigues d’acer i amb unes magnífiques voltes a la catalana, de maó pla, formant uns grans semicilindres i més les encavallades de fusta al sostre.
Plànols antics de la fabrica Bosser / Arxiu
Aquest, i cap altre, era el valor singular d’aquesta construcció. De voltes d’aquestes n’hi havia hagut també a la nau FITISA, al carrer de Sant Pau, actualment desapareguda i potser ja no en queda cap més. Aquest valor singular mai no constà al Pla del Catàleg, però la protecció fou “volumètrica” del conjuntdel’immoble, oberta a la rehabilitació i reforma.
El capgirament dels significats
El cas és que en un llarg i insòlit procés de llicències d’obres, convenis i modificacions del Catàleg, ens trobem que la protecció s’ha mantingut com a volumètrica, però materialment s’ha concretat en la conservació de només la façana, la qual cosa és un incompliment. La protecció era de la volumetria material de tot l’edifici, no de la geomètrica abstracta del seu volum. La realitat és que s’ha enderrocat totalment l’interior, s’han fet estructures del tot noves i la façana s’ha mantingut en peu amb sofisticats apuntalaments. I per adobar-ho, el procés immobiliari ha estat repetidament fallit, amb la qual cosa la durada de l’afectació al carrer s’ha perllongat durant anys, fins que ara l’Ajuntament ha dit d’assumir-ne l’eliminació.
Com veiem en l’eixample de Barcelona, el criteri hauria d’haver estat: si només mantens la façana, has de refer l’interior a normativa actual. Però no, s’ha volgut mantenir el sostre edificat de la nau interior, encara que sigui totalment nova. La façana conservada, que era correctament ordenada, no suposava cap valor arquitectònic destacat per ser conservat. La conservació “volumètrica” que es diu haver fet significa una interpretació totalment esbiaixada del que el pla del Catàleg indica. La previsió no era d’una conservació estricta de tots els elements materials, com si partíssim d’una obra mestra, sinó del conjunt, amb l’acceptació de la seva reinterpretació via rehabilitació i, fins i tot, reforma, però pretendre que es manté una obra i un volum quan aquesta és totalment enderrocada i canviada en el perfil del carener és tècnicament un frau.
La fàbrica Bosser, del carrer d’Alemanya / LLUÍS FRANCO
Una protecció general ha mutat a ser parcial (només de la façana). El volum protegit finalment no ha estat gaire abstracte, sinó purament immobiliari. Una rehabilitació pot ser complexa, però sempre manté una part construïda (murs, estructura…) que equilibren el valor de la rehabilitació. No es podria substituir la torre Eiffel per un gratacel de 100 pisos, això no seria “preservar una volumetria”. Tot plegat ha sumat un llarg procés de disbarats, amb canvis de planejament urbanístic, completat amb estudis arqueològics del subsol, quan el que calia era mirar els sostres,i amb la condonació de quasi tots els càrrecs fiscals de construcció pel fet de ser un edifici protegit.
Els veïns del carrer de Montserrat, els patis dels quals limiten amb el mur de la vella i ara nova construcció, tenen tot el dret a queixar-se. Podien haver hagut d’assumir un volum material preservat, però no tenen perquè admetre una nova construcció que trenca amb la normativa estàndard de les illes de l’eixample. No és un afer menor, perquè un tribunal podria interpretar que el procés ha estat profundament viciat i podria declarar que la llicència no era correcte. En tot cas, davant el cost que suposa per a l’Ajuntament la retirada de l’estructura, caldria que una administració seriosa revisés el conjunt dels seus actes i redactés un informe adient de com ha estat possible aquest procés sense lògica patrimonial.
Clar que, admetre el mal fer administratiu, podria implicar responsabilitats a algun funcionari i la constatació de l’administració descrita per Kafka. Dins la “valentia” de l’Ajuntament hi consta el fet de cobrar un 10% de l’aprofitament urbanístic a la propietat, i fer-ho sense prou base legal. Tot plegat ha estat un subproducte de la bombolla immobiliària esclatada el 2008, tant per part de la propietat, com de l’Ajuntament.
Què hem perdut?
L’edifici es podria haver mantingut en tota la seva unitat, subdividides les dues plantes en habitatges amb dos nivells interiors. Tota l’estructura, façanes i cobertes hauria valgut. Hauria estat racional en temes econòmics i patrimoni als i per al mateix nombre d’habitatges. Hauria fet goig per seva la magnitud i regularitat. Els habitatges haurien lluït voltes de maó i encavallades, amb un to industrial que només en alguna excepció la ciutat ha sabut conservar.
Des de la ciutadania, davant la visió d’una història que es degrada (corromp), hom pot pensar en corrupció, però personalment m’inclino per una altra decisiva força de la humanitat, que és la conxorxa de l’estupidesa, aquí entre funcionaris, tècnics. Una completa pèrdua de sentit, en un molt aparatós desastre, que suma un fracàs municipal i un fracàs de la propietat.
