[Josep Gisbert, periodista]
Que els impostos s’apugin sempre és una mala notícia per a la ciutadania. I més en uns temps en què els increments de preus dels subministraments energètics, dels aliments i de tota mena de productes de primera necessitat, aprofitant l’excusa primer de la pandèmia de la covid i després de la guerra d’Ucraïna, no tenen aturador i han deixat molt tocada la butxaca dels contribuents, que cada vegada han de fer més equilibris per arribar a final de mes. En aquest context, l’alça generalitzada de les taxes per al 2024 aprovada per l’equip de govern de l’Ajuntament de Sabadell –ara integrat no tan sols pel PSC, sinó també per JxCat– no farà més que agreujar la situació.
La pujada serà com a mínim del 15% en pràcticament tots els àmbits, des de la recollida d’escombraries fins a l’impost sobre béns immobles, l’IBI –conegut popularment com a contribució–, i l’impost sobre activitats econòmiques, l’IAE, i afectarà tothom d’una manera o altra. L’augment que més crida l’atenció és sens dubte el de la taxa del servei d’escombraries, i ho fa sobretot perquè el 2018, ara fa tot just cinc anys, ja va experimentar en alguns casos una crescuda absolutament desorbitada de més del 150%. Es tracta d’un servei, prestat per l’empresa Smatsa, que ha despertat molts dubtes des de l’inici de la concessió, que ha passat pels jutjats a causa del preu del contracte i que presenta deficiències importants, com ara el mal estat i la brutícia de molts contenidors o la manca de neteja dels carrers. Un servei que no justifica el preu que molts ciutadans estan obligats a pagar-ne, que penalitza clarament les famílies –com més membres hi ha empadronats al domicili més car és l’impost– i que només promou i bonifica el reciclatge de manera testimonial.
L’augment de la contribució també encarirà un tribut que per naturalesa –grava tant el sòl com l’edificació– sempre ha sigut dels més cars. I el mateix passarà amb la resta de taxes. Perquè el que ha decidit fer en realitat el PSC, amb la complicitat de JxCat, és traslladar l’augment dels costos municipals del dia a dia per culpa de la inflació –llum, gas…– al contribuent, que d’aquesta manera serà doblement castigat per la pujada dels seus mateixos serveis –l’aigua s’ha anunciat que s’encarirà més d’un 30% l’any que ve– i la repercussió dels que li encoloma l’ajuntament. Com si el ciutadà normal i corrent no la patís, la inflació, com si no fos el darrer i gran perjudicat de l’increment imparable dels preus que hi ha hagut arran de la pandèmia de la covid i de la guerra d’Ucraïna, que han estat la cortina de fum perfecta per encarir-ho tot –el que hi guardava relació i el que no–, sense que les autoritats pertinents hagin estat capaces de prendre mesures suficients per evitar-ho.
El problema afegit és que si una pressió fiscal cada cop més elevada no es tradueix en una millora dels serveis que presta en aquest cas una corporació municipal, difícilment el contribuent afectat la podrà veure de bon ull. I en la situació concreta de Sabadell, les incògnites són especialment evidents en aquest sentit, perquè per molt que cada vegada s’hagin de pagar més impostos resulta, per exemple, que determinades voreres i determinats carrers fa anys i panys que estan destrossats i ningú no es digna arreglar-los o que mai no hi ha diners per restaurar aquell edifici catalogat que cau a trossos o per urbanitzar aquell passeig que s’ha acabat convertint en un femer a cel obert o que els recursos que hi ha es malgasten copiant l’anomenat urbanisme tàctic d’Ada Colau de pintar l’asfalt de coloraines.
Normalment, encara que sembli una contradicció, de la baixada d’impostos a Catalunya n’ha acostumat a fer bandera la teòrica dreta i ha estat la mal anomenada esquerra la que s’ha dedicat sistemàticament a apujar-los. A Sabadell, aquesta vegada l’augment duu el segell de la primera mesura de la sociovergència.
