[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Molt mal moment, ho sé, per titular així un article. I més si no ha de parlar –no gosaria, que me’n sé desinformat– del que promet, sinó que és una simple (probablement desafortunada, pel context) metàfora, per parlar d’una altra cosa que no té gaire re a veure ni amb religió ni amb política ni molt menys amb míssils o guerres mundials que des del primer món ens limitem a repostejar amb emoticones de llàstima. Ben occidental, de part nostra. No vinc a parlar d’això perquè, com avançava, no he complert amb el meu deure d’informar-me’n degudament. I no ha estat per falta d’intents. Però cada vegada xocava amb informació esbiaixada o clarament subjectiva o directament manipulada. És ben difícil entendre què passa, quan tothom en parla i el 95% no sap de què parla. He hagut de recórrer a amics que han passat llargues temporades a Tel-Aviv, l’un, i nascut a Jordània, l’altra, per poder-me arribar a fer una mica d’esquema del que veritablement hi ha. Però segueixo amb la sensació que només copso la punta d’un iceberg descomunal. Sort, doncs, que no vinc a parlar d’això.
Suposo que el déu cristià va ser prou hàbil, a diferència dels altres dos, per prometre un regne, una promesa molt més gran que la d’una terra en el món finit, i igualment centenars de milers de cavallers europeus van estar barallant-s’hi a les rodalies del primer mil·lenni. Un cop més, no hi entenc prou per formar-ne una opinió sòlida i publicable. Per sort, però, no és d’això del que parlarà aquest article.
I si no puc opinar del tema de què tothom opina és perquè no em sento de cap manera legitimat per opinar-ne. Com pot ser que sigui l’únic, pel que sembla? I l’obligació que em correspon, com a ciutadà modern, és no passar del tema, re més lluny, sinó formar una opinió, informar-me (que comparteix arrel amb “formar-me”, és clar), estudiar les dues parts i poder treure’n conclusions fonamentades. No estic preparat, encara, per posicionar-me, però, per sort, avui no he vingut a parlar d’això.
Soc un gran defensor d’allò que no posicionar-se és situar-se al bàndol de l’opressor, però és que em sembla que prendre partit sense fonament és encara una traïció més gran. O no? Sigui com sigui, sospiro tranquil perquè no és d’això que he vingut a parlar avui. És d’una altra cosa. Però, amb tot plegat, se m’acaben els caràcters, se m’acaba l’article i no hi ha article, igual que no hi ha terra. Només promesa.
