[Carles Fité, periodista]
El Sabadell està en descens. Això és una realitat. Però també que només s’han disputat 9 jornades i encara en queden 29. Tot un món. I, per tant, s’ha de tenir una mica de paciència, confiança i perspectiva. Paciència. Perquè les presses mai han estat bones companyes de viatge al món del futbol. Els projectes es construeixen a foc lent. Els equips necessiten temps per estar ben tre- ballats, els jugadors han d’agafar automatismes i alguns, els joves, s’han d’adaptar a la categoria.
La precipitació és enemiga de l’èxit. Confiança. No ajuda gens un ambient crispat i ple de dubtes a les primeres de canvi. Ca- dascú de nosaltres porta un entrenador a dins i tenim les nostres filies i fòbies. Però també tenim la nostra feina i no és veure cada dia tots els entrenaments ni analitzar cada setmana vídeos del rival. Confiar amb el cos tècnic és vital, sempre que hagi demostrat una humilitat i uns coneixements dignes d’entrenar a la categoria.A principi de temporada l’entrenador no complia algun d’aquests factors. Ara sí. I l’experiència és un aspecte relatiu. Tenim moltíssims exemples d’entrenadors que han triomfat debutant a la categoria. Sí, no només Guardiola, molts més. Perspectiva.
Som el Sabadell. Un club que és una societat anònima esportiva. És a dir, que té uns propietaris que tenen la majoria d’accions. Perquè les han comprat. Les han pagat. Així és el futbol modern per a gairebé tots els clubs. I el Sabadell juga en una categoria deficitària. Que cada temporada es perden (i, per tant, els accionistes n’han de posar) més diners dels que s’ingressen. I tenim un grup inversor de fora perquè cap dels que estimem el Sabadell tenim la sort de ser milionaris o que ens toqui l’Euromillón. Sí, jo també ho intento cada setmana.
Per tant, demanar la dimissió de la directiva és ridícul. És no entendre res. O vens amb milions a la butxaca o entens la situació. Perquè la directiva, és a dir, la propietat, són els primers que volen que això funcioni, perquè a diferència del que nosaltres paguem per ser socis, ells paguen molts més diners i tenen moltes ganes de recuperar-los. Una altra cosa seria si estiguéssim al futbol professional i s’enduguessin bona part del que ingressés el club enlloc d’invertir-ho en fitxatges. Però ara no estem aquí. Tan de bo ens puguem queixar algun dia d’això, voldrà dir que hem tornat a l’elit. Paciència, confiança i perspectiva. Per què?
Perquè no tenim mal equip. I perquè contra el Depor vam ser superiors a moltes fases del partit. Una errada puntual ens va castigar més del compte. Però l’actitud va ser boníssima. També la de l’afició, animant fins al final. Junts ho hem d’aconseguir. Segur. Jo tinc clar quins canvis faria a l’onze. Però potser no coincideixen amb els teus. Ni amb els del que seu al teu costat. Ni amb els del meu germà o el meu nebot. Però m’agrada que l’entrenador sigui valent. I Bofill ho és. L’altre dia donant entrada a Sander o Marc Domènech. S’ha de confiar amb els joves. Sense por. I començar a crear un projecte. Tot i que continuem jugant amb una samarreta que no és arlequinada i que falta al respecte a la història més que centenària del club.
