[Joan Marcet Professor de Dret Constitucional]
Entrem en setmanes decisives. No solament mirant a l’interior del país, encara en espera de tenir un nou Govern estatal, o no. També en l’àmbit exterior ens trobem davant de setmanes més que decisives. Després de l’atac terrorista de Hamàs contra israelites al voltant de la franja de Gaza, s’ha entrat a l’enèsima revifada del conflicte entre Israel i Palestina.
Un conflicte que fa massa temps que dura i que ha costat i costa massa vides humanes. Un conflicte desequilibrat de forces, que ara amenaça també a estendre’s per tota la regió. Un conflicte en què la imposició d’un bàndol –ara dirigit per elements ultranacionalistes i d’ultradreta– no dona més raó a la impotència i a la desesperació d’un poble que se sent abandonat i oprimit des de fa massa temps, i liderat per una organització integrista a l’actual focus de la confrontació a Gaza.
Caldria molta generositat, intel·ligència i voluntat política per avançar en una sortida del conflicte que fes possible la solució de la convivència pacífica de dos estats, o la més difícil de dues nacions dins un sol estat. De moment, només les cures pal·liatives d’una escassa ajuda humanitària poden alleugerir el patiment de tota la zona.
Mentrestant, seguim esperant avenços i decisions en la conformació d’un nou Govern a Espanya. Un mes escàs abans que acabi el termini constitucional per investir un nou president del Govern, costa bastant d’entreveure si les converses i negociacions progressen adequadament o, al contrari, estan estancades. Ningú pensava que havien de ser fàcils, ni ràpides, ni gaire transparents, fins que es concloguin. Però les especulacions, els incidents de recorregut i, especialment, la pressió política i mediàtica de la dreta espanyola fan encara més difícil apuntar un pronòstic sobre com acabarà el procés negociador per a la possible investidura de Pedro Sánchez.
Els darrers dies hem tingut coneixement de dues iniciatives que costa també saber com poden incidir en aquest procés negociador. Es tracta del Dictamen sobre una proposta de llei d’amnistia, que ha impulsat i fet públic Sumar, i de l’Informe sobre l’Acord de Claredat que ha publicitat el Govern de la Generalitat a iniciativa d’ERC. En tots dos casos, són aportacions més acadèmiques que polítiques –de professors de Dret Penal en el primer i de politòlegs i constitucionalistes en el segon– que pretenen afavorir i ajudar tècnicament unes iniciatives de caràcter polític que han marcat el debat en els darrers temps: l’amnistia i l’autodeterminació.
Llegides i analitzades les dues iniciatives, no es pot dir que aportin gaires novetats, però són descriptives i aclaridores de molts dels interrogants i controvèrsies que estan presents en el debat polític en tot el recorregut posterior a les eleccions del passat juliol. El dictamen sobre l’amnistia repassa el suport constitucional, les raons i l’àmbit d’aplicació d’una hipotètica amnistia per a tots els encausats penalment arran del procés independentista viscut a Catalunya la darrera dècada.
No es tracta d’una proposta concreta i precisa, sinó d’una aproximació més teòrica que pràctica a la possibilitat d’aprovació d’una llei d’amnistia. Es tracta d’una aportació important al debat, però ni definitiva ni tancada. L’Informe sobre l’Acord de Claredat fa un repàs extens i prolífic dels processos i pretensions dels molts i diversos conflictes territorials contemporanis, del Quebec a Escòcia, de Puerto Rico a Nova Caledònia o Sudan. Es presenten possibles escenaris referendaris (se n’apunten fins a cinc possibles) i proposa un mètode de gestió del conflicte territorial a partir del consens i el respecte a di- versos principis democràtics.
Però la reducció que després en va fer el president Aragonès al model escocès del 2014 va sorprendre fins i tot els mateixos signants de l’informe. Aportacions a un procés de negociació política que si no acaba positivament ens abocarà a noves eleccions a començaments del 2024. La gran pregunta és: qui aposta a noves eleccions a veure si aquest cop li va millor?
